Un altre món és possible

Contraatac

24 de juny del 2001 Els carrers de Barcelona s’omplen sota el lema «Un altre món és possible». Tot i que la repressió policial serà significativa, en aquella manifestació també es mostra que altres formes de fer política són possibles. Aquell diumenge culmina una setmana de protestes. S’havia anunciat que el Banc Mundial celebraria una cimera a Barcelona en aquelles dates i el moviment altermundista va organitzar una contracimera, a la qual van acudir milers de persones d’arreu del món. Un mes abans, la portaveu del Banc Mundial, Caroline Anstey, va anunciar l’anul·lació de la trobada, que finalment tindria lloc per videoconferència. «Una conferència sobre reducció de la pobresa hauria de tenir lloc en un ambient de pau, sense provocacions, violència i intimidació», declarava. Els convocants de la contracimera se’n reien de què els feia por, als poderosos.

L’artista Leónidas Martín recorda al seu web una acció que van organitzar aquella setmana contra la Borsa de Barcelona. Van trucar per concertar una visita guiada i van anunciar que serien 10.000 persones: «Res ens interessa més que aquest edifici. Hem vingut a Barcelona només per conèixe’l, i no pensi vostè que ens n’anirem sense visitar-lo. Així que, si us plau, vagi preparant aquest tour com més aviat millor, perquè un d’aquests dies ens presentarem allà, i llavors voldrem veure fins a l’últim racó de la sala. Moltes gràcies». La seva interlocutora va trucar immediatament a la policia, que va arribar just després que un grup de suposats turistes es fes una sèrie de fotos amb bosses de paper al cap davant de la Borsa. Van enviar les imatges als mitjans, que a manca d’altres fotografies que il·lustressin les esperades protestes violentes, les van reproduir amb el missatge que anunciava «la visita més multitudinària de la història a la Borsa de Barcelona». La visita mai es va produir, però van aconseguir el que volien: «Després de veure les nostres fotos a la premsa, al conseller d’Interior de la Generalitat no se li va ocórrer res més que ampliar el dispositiu de control al voltant de la Borsa: més tanques, més furgonetes, més agents de policia», recorda el Leónidas. El resultat va ser que l’accés dels brokers es va dificultar durant dies, i finalment la Borsa va estar tancada dues jornades durant la contracimera.

El Leónidas formava part del col·lectiu Las Agencias, que en el marc d’un projecte del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) va estar mesos preparant intervencions vinculades a la visita del Banc Mundial amb artistes i activistes. Alguns dels seus membres provenien de l’Oficina 2004, creada el 1998 contra el Fòrum de les Cultures, i el discurs que s’havia impulsat llavors hi seguia present. Van impulsar campanyes com «Dinero Gratis» –amb cartells com «Pasta ya» o «No queremos trabajo, queremos dinero»–, «Yomango» –que es va presentar amb una desfilada que robava productes a una botiga de Mango–, «ShowBus» –un autobús amb escenari i pantalles preparat per a manifestacions– o «Prêt a Revolter» –una línia de roba pensada per a l’acció directa, amb colors vistosos i complements estrafolaris, però també encoixinada per resistir les càrregues policials. Les dues últimes iniciatives van tenir presència destacada a la manifestació d’aquell 24 de juny.

«La meva primera experiència de politització va ser amb el moviment contra la globalització neoliberal», explica l’Ada Colau. Des de finals dels noranta diversos col·lectius compartien una lluita contra el que anomenarien l’Europa del capital. «Aquí es van fer campanyes molt fortes els anys 2001, 2002, 2003, que també van ser l’experiència de politització de molta gent no polititzada. I jo crec que els gèrmens del que seria el 15-M estan allà, amb una experiència més reticular, més fora de col·lectius i de sindicats, de gent anònima, una experiència molt forta que va tenir grans èxits i mobilitzacions de mig milió de persones», recorda.

Es va considerar un «moviment de moviments», en què es trobaven els nous moviments socials sorgits al llarg dels anys anteriors, i també organitzacions més clàssiques de l’esquerra com ara sindicats i partits. «Això no vol dir que es tracti d’un moviment de síntesi en què hagin desaparegut les tendències i diferències ideològiques, tàctiques i estratègiques que van caracteritzar altres moviments socials com l’ecologista, el pacifista i el feminista», explicava uns anys més tard el filòsof Francisco Fernández Buey. Afegia que el nou cicle era hereu de l’esperit crític envers partits polítics i cúpules sindicals, així com el seu èmfasi en l’autonomia.

Les reivindicacions eren molt diverses, però tenien en comú el fet de plantar cara a les polítiques impulsades per l’Organització Mundial del Comerç, el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial o la Unió Europea. La xarxa altermundista es caracteritza, remarcava Buey, pel rebuig a qualsevol subalternitat respecte de la política institucional, el compromís amb la globalització dels drets de les persones i dels pobles, la implicació en formes avançades de democràcia local i la defensa d’una democràcia participativa més que representativa, també dins les organitzacions del moviment.

L’Ernest Marco, que provenia del moviment okupa de Terrassa, va conèixer l’Ada en unes jornades a Girona a finals dels noranta. «Eren unes trobades de formació, sobre temes de globalització, però organitzades a nivell de tot l’Estat, i una de les conclusions va ser que a nivell català volíem muntar una cosa que era el Moviment de Resistència Global (MRG), per treballar temes antiglobalització, i això es va començar a estendre i van començar a aparèixer molts MRG a diferents llocs», recorda l’Ernest. El 2000 es funda l’MRG, que treballa dins de les coordinadores amb col·lectius més diversos que no estan dedicats només a abordar la globalització.

«Veníem de l’autonomia més identitària, i de cop i volta t’adones que el moviment global et pot ajudar a atraure tota una diversitat de gent, que t’obren la perspectiva sobre on pots fer política, no només al teu centre social i en aquest món més de resistència, sinó intervenint en molts espais que no havíem explorat abans», rememora l’Ernest. Amb aquesta idea creen a Terrassa, el maig del 2001, l’Ateneu Candela, que volia ser un nou model de centre social. «L’Ateneu el configura gent que veníem del moviment okupa i gent que estava en espais com, per exemple, de defensa de la Renda Bàsica, de solidaritat amb Nicaragua o Guatemala, que treballava amb comunitats indígenes, gent que venia del món de les ràdios lliures, o uns altres que estaven dedicats a les cooperatives de consum», explica.

«El moviment antiglobalització va representar un canvi, perquè allà érem gent molt diferent, hi havia gent catòlica, gent anarquista clàssica, gent de les ONG, de moviments socials, comunistes, ecologistes, gent que creia totalment en les institucions, gent que hi estava totalment en contra…», recorda el Jordi Bonet. «La mobilització ja no es movia en els estrets marges en què t’estaves movent, i si volies articular propostes de transformació social, no les podies fer amb una identitat fixa com la d’abans».

Gènova

Després de la contracimera de Barcelona que havia aturat la trobada –com a mínim, presencial– del Banc Mundial, el següent destí per a l’altermundisme era molt clar: Gènova. Entre el 19 i el 22 de juliol se celebrava a la ciutat italiana una contracimera en resposta a la trobada dels líders de les principals economies mundials a la cimera del G8. «Portàvem tres anys de subidón, a Gènova érem 200.000 persones organitzades, que no és broma», recorda el Jesús Rodríguez. «Només de Barcelona hi vam anar 2.000 persones, de tot tipus, des d’anarquistes fins a ONG o moviments veïnals, totes les cèl·lules i famílies trotskistes, moviment ecologista, centres socials okupats…, de tot».

A Gènova van trobar una ciutat blindada i militaritzada. Fins a 1.500 contenidors emmurallaven la inaccessible zona rossa, o zona vermella, on es produiria la trobada del G8. La població local havia marxat, no circulaven cotxes i els comerços estaven blindats. El Jesús recorda que només van trobar un bar obert en tota la ciutat. El divendres 20 de juliol diverses columnes es manifestaven per Gènova, convocades per tota mena d’organitzacions, i quan algunes es van apropar a la zona rossa la policia va dispersar-les totes amb violència: furgons que passaven per sobre dels manifestants, canons d’aigua a pressió, pots de fum i molts cops. En una de les intervencions policials que es van succeir, un agent va disparar dos trets al cap del jove Carlo Giuliani, i li va prendre la vida.

L’endemà es va produir una manifestació multitudinària convocada pel Fòrum Social de Gènova, que un cop més va acabar amb càrregues violentes i enfrontaments. Lluny del centre, l’escola Diaz i la contigua escola Pascoli havien estat cedides per l’Ajuntament de Gènova com a seus per al Fòrum Social. La segona era el centre per a la premsa, el punt d’atenció sanitària i la seu d’Indymedia, una xarxa de mitjans de contrainformació. A l’escola Diaz hi havia una gran sala que servia de dormitori i un espai dedicat al seguiment de les actuacions policials. Després de la manifestació i els enfrontaments, poc abans de la mitjanit, la policia va irrompre brutalment als dos edificis.

El Jesús, que es trobava al centre de premsa, no va poder entrar fins passades les tres de la matinada a l’edifici a on s’havien acarnissat més els agents. En un text escrit mesos més tard, ho recordava així: «Per les escales i les parets, per tot arreu, hi havia rastres de sang. Al final dels passadissos, on la gent havia quedat acorralada, vèiem les imatges més dures. En un toll de sang vam veure dents senceres, era esfereïdor. Costava mantenir la serenitat».

Aquella experiència dolorosa, explica el Jesús, va desactivar en gran mesura el moviment global que s’havia anat teixint aquells anys. «Hi ha un posttrauma de Gènova tan mal gestionat que va suposar un abandonament de la lluita per a moltíssima gent, un percentatge importantíssim de tota aquella gent que hi va anar mai més ha tornat a militar en res», diu. «I, per altra banda, una altra part molt important de gent va arribar a la conclusió que el món no es podia canviar si no canviaves la teva ciutat primer».

El 2003 l’MRG anunciava la seva dissolució «per tal que es multipliquin les lluites», deia el comunicat. L’Ada Colau rememora els replantejaments en la crisi d’aquell cicle de mobilitzacions: «Vam dir: “Tant parlar del Fons Monetari Internacional, del Banc Mundial… Aterrem a les nostres vides, a concretar lluites més locals, més arrelades”, i una de les línies que va sorgir d’això va ser la qüestió de l’habitatge».

Només uns mesos després dels fets de Gènova, l’11 de setembre del 2001, dos avions segrestats eren estavellats contra les Torres Bessones de Nova York, i un tercer contra el Pentàgon. I després vindria la guerra.

Guerres

15 de febrer del 2003 Els carrers de Barcelona s’omplen amb el que es considerarà la manifestació més multitudinària de la història de la ciutat, sota el lema «Aturar la guerra és possible». La marxa la convocava la Plataforma Aturem la Guerra, constituïda el setembre anterior amb la participació de sectors ben diversos, des de moviments alternatius fins a partits conservadors. Es va començar a gestar en unes trobades contra els bombardejos nord-americans a l’Afganistan, posteriors als atemptats del 2001, i finalment es va organitzar amb l’objectiu d’aturar la previsible guerra contra l’Iraq. Amb el mateix missatge hi havia manifestacions convocades a ciutats de tot el món.

Mentre la manifestació omplia els carrers, un grup de gent va ocupar una antiga Delegació d’Hisenda al carrer d’Avinyó, on cinc anys abans s’havia obert durant unes hores l’Oficina 2004. Aquesta nova ocupació, amb persones que ja hi havien estat el 1998, però ara sota el nom d’Espai alliberat contra la guerra, duraria unes hores més abans que no la desallotgessin, però no arribaria als dos dies. «Va haver-hi un grup de gent molt ampli i molt variat que vam començar una experiència que es va anomenar Espais alliberats contra la guerra, i en lloc de parlar només de la guerra de l’Iraq, vam començar a parlar també de la guerra quotidiana, i el lema era “Quina és la teva guerra?”», recorda l’Ada.

Després d’una rua de carnaval dues setmanes més tard amb aquest lema, tornaven a ocupar un edifici municipal abandonat des dels anys vuitanta, a la placeta del Pi, també al Barri Gòtic. «Vam començar a ocupar edificis públics buits que hi havia al centre de Barcelona, però no des del moviment okupa tradicional, sinó des de gent supervariada, i com que l’Ajuntament de Barcelona té la prerrogativa de poder desallotjar en les primeres 48 hores sense ni tan sols ordre judicial, anàvem jugant al gat i al gos per tot el centre de la ciutat», explica l’Ada. «Anàvem ocupant edificis i ens desallotjaven, una i altra vegada, i així en vam ocupar com quatre o cinc».

Aquella experiència va permetre mobilitzar molta gent i debatre sobre les guerres quotidianes, la precarietat a la ciutat i un dels seus problemes clau: l’habitatge. «Aleshores va sortir Miles de Viviendas, que era una experiència d’ocupació que no venia de l’okupació clàssica: era totalment antiidentitària, superoberta, treballàvem amb premsa constantment i, de fet, per a tots els okupes érem els reformistes insuportables», reconeix l’Ada.

23 de setembre del 2003 El col·lectiu Miles de Viviendas ocupa tres edificis al Turó de la Peira, un barri edificat entre 1953 i 1961 al districte de Nou Barris, on es va detectar que molts habitatges patien aluminosi. Havien estat construïts amb un ciment menys resistent, que es va utilitzar durant el boom de la construcció al franquisme, i eren perillosos per als seus habitants. Els tres edificis ocupats estaven en procés d’expropiació per aquest motiu des de feia catorze anys. «Allò va ser un fracàs», recorda el Jordi Bonet. «Van anar de paracaigudistes en un territori sense haver generat prèviament les complicitats, no va quallar, al barri els van mirar com si fossin extraterrestres», afirma. Al cap de tres dies els van desallotjar.

La gent de Miles va aprendre la lliçó. Fins a finals d’any van seguir amb la seva activitat sense un espai físic, compartint projectes amb l’Oficina 2004 i Espai en Blanc, un col·lectiu de pensament sorgit un any abans en el mateix entorn. El 4 de gener tornarien al centre de la ciutat i ocuparien un edifici de Metrovacesa, la principal immobiliària espanyola, al carrer de Sardenya, a pocs carrers del mar. Mai més s’oblidarien dels veïns.

Vulgaritzar

«Vaig arribar a Barcelona per estudiar Filosofia i no tenia amics, em van passar el telèfon d’un noi que estudiava Filosofia i que em va explicar tot el que tenia a veure amb la universitat, però em va dir: “El que està bé, el que realment és interessant, i aprens més de filosofia i de la vida que a la facultat, és Miles de Viviendas: vine avui a l’assemblea”». Així va ser com la Gala Pin va començar la seva militància política. «Més enllà de fer accions puntuals en un context concret, el que cal és quotidianitzar la vida política, i això en un moment de bombolla immobiliària, amb el model Barcelona que es va imposant, passa per l’ocupació», assegura. «I no per una identitat okupa, per reivindicar-se des d’una identitat okupa clàssica, sinó per la idea que nosaltres som veïns i veïnes de Barcelona, i el més normal avui en dia seria ocupar, perquè és una ciutat que ens expulsa». A l’edifici del carrer de Sardenya, el col·lectiu coincidia amb famílies que patien una situació d’assetjament immobiliari que no tenia altre objectiu que fer-les abandonar l’edifici.

Miles busca «vulgaritzar» l’ocupació, en el sentit de posar-la a l’abast de tothom, també discursivament. «No parlàvem d’anticapitalisme, que sonava com una cosa llunyana, de grupuscles polítics, sinó de model de ciutat», apunta la Gala. En aquest marc de model de ciutat, treballaven el dret a l’habitatge, les migracions i les fronteres, la cultura lliure –de fet, Miles acull les primeres jornades de Creative Commons que es fan a Barcelona–, les lluites contra la precarietat i contra l’assetjament immobiliari o, en un pla més immediat, la crítica al Fòrum Universal de les Cultures, que se celebraria entre maig i setembre del 2004.

18 de juliol del 2004 El Fòrum arriba al seu equador. A pocs metres del recinte, a la platja de la Nova Mar Bella, s’hi concentren activistes de tota la ciutat preparats per a una protesta aquàtica. Han preparat pasteres amb el que han trobat, materials d’obra, ampolles de plàstic…, «tot un espectacle de construcció precària», diran. I així, unes tres-centes persones prenen el mar, algunes amb banderes pirates, per assaltar des del mar «el Fòrum de la precarietat, les fronteres i l’especulació». Les imatges són vistoses, amb tota mena de vestimentes o despullats, i fins i tot hi ha qui arriba per aire.

«El Fòrum és com una caricatura de les Olimpíades, pretén repetir un cicle similar, però fracassa a nivell de construcció d’imaginari, perquè crec que la gent és més escèptica», explica el Miguel Martín, que en aquella època preparava des de l’Assemblea d’Okupes una Oficina d’Okupació, amb una missió similar a la de Miles: oferir eines per posar l’ocupació a l’abast de tothom. «El Fòrum també fracassa com a projecte, però en el que no fracassa és en les conseqüències socials que té, en carregar-se les vides de moltíssima gent, en la confrontació entre la ciutat que les institucions i arquitectes projecten sobre el plànol i la ciutat real», conclou.

L’experiència del carrer de Sardenya dura nou mesos. En el context del Fòrum es van produir diversos desallotjaments de centres socials. A finals del 2003 es desallotjava Les Naus, un espai cultural a Gràcia; a l’agost del 2004 li tocava a la Hamsa, referent al barri de Sants, i Miles de Viviendas, tot i sobreviure a la celebració del macroesdeveniment durant els mesos d’estiu, no va passar del 19 d’octubre, malgrat que els seus habitants es pengessin de la façana per dificultar que els fessin fora.

«Un cop ens desallotgen, hi ha molts llaços que s’han creat, es treballen un munt de temes amb intersecció i en connexió amb altres espais, però per mi en realitat el salt és quan arribem a la Barceloneta», declara la Gala. Poc més d’un mes després del desallotjament, el 25 de novembre del 2004, Miles de Viviendas ocupa un nou edifici al passeig de Joan de Borbó, al barri de la Barceloneta, un edifici de sis plantes davant del port que una dècada abans havia estat una caserna de la Guàrdia Civil. «De cop arribem a un barri on hi ha un teixit social, hi ha una memòria col·lectiva del que ha suposat també l’espai en què estem ocupant, i en aquest moment descobreixo tota una crítica al model Barcelona que passa no només pel dret a l’habitatge, sinó sota el paraigua del dret a la ciutat, és a dir, que parlem de qui té accés a la ciutat i com es construeix», destaca.

Des d’allà l’assemblea de Miles s’implicarà de ple en la lluita veïnal de la Barceloneta contra el pla dels ascensors, un pla urbanístic que pretenia expulsar el 20 % de les famílies en la remodelació del barri. El projecte de Miles –o la gent que hi participaria– seguiria el seu camí, molt vinculat a la lluita contra l’especulació i l’assetjament immobiliari, el que es coneixeria com a mòbing. Per la seva banda, la Gala, a partir d’aquella primera guerra, ja passaria a considerar-se filla adoptiva de la Barceloneta.

Habitatges realment públics

14 de maig del 2006 Centenars de joves protagonitzen una seguda a la plaça de Catalunya de Barcelona per reclamar el dret a un habitatge digne. La protesta, convocada a través d’una cadena de correus electrònics, es repeteix en seixanta ciutats de l’Estat espanyol. Només uns dies més tard s’anunciarien dues Promocions d’Habitatge Realment Públic (PHRP). «Des de Miles de Viviendas es va impulsar això que en dèiem PHRP, amb la idea d’ocupar espais amb veïns que ja els estaven habitant, ocupar amb la seva lluita, com una forma de visibilitzar espais on es donava mòbing i ajudar-los, pactant aquestes ocupacions prèviament amb aquests veïns», explica el Jordi Bonet.

En un primer moment s’anunciaven dues ocupacions. Una al Barri Gòtic, en dues finques que eren propietat de Catalonia Hotels, on vivien tres famílies, la llar de les quals havia d’esdevenir un nou hotel, i que es resistien a ser expulsades. Una de les finques es trobava al carrer d’Amargós, i l’altra, contigua, al carrer de les Magdalenes, que va donar nom a l’espai. Al carrer dels Tallers, al barri del Raval, també es van ocupar vuit pisos en un bloc amb veïns afectats per mòbing. A les façanes hi van penjar cartells molt similars als que feia servir l’Ajuntament de Barcelona per anunciar futurs equipaments, però, tot i l’estètica institucional, era una «Guerrilla de l’Habitatge» del districte de Ciutat Vella qui anunciava una Promoció d’Habitatge Realment Públic.

«Si la mercantilització de l’habitatge i del sòl és emparada, protegida i promoguda per les institucions polítiques, si la màfia immobiliària té tentacles infinits, la PHRP imposa la lògica de l’ús social i públic de l’espai des de les autopromocions d’habitatge», deia el comunicat amb què es presentaven.

Pel Jordi, aquestes «eren accions que posaven un altre cop en el centre de l’ocupació el tema de l’habitatge, però no com un dret individual, com en els anys vuitanta, en què ocupaves perquè “jo tinc dret a un sostre”, sinó com una acció que permet visibilitzar que s’està vulnerant l’accés a un dret, no només a nosaltres, sinó col·lectivament».

En aquells moments creixia amb força a Barcelona el moviment contra l’especulació immobiliària, i a tots els barris de Ciutat Vella –el Raval, el casc antic, la Barceloneta i el Gòtic– veïns i veïnes s’organitzaven per fer front a situacions com les de les PHRP: grans propietaris que compraven edificis i volien fer fora els veïns. De fet, s’adhereixen a la Carta de mesures contra la violència immobiliària i urbanística, impulsada per diverses entitats «en algun lloc de la selva immobiliària» el setembre del 2005. El que fa la PHRP és afegir a aquelles reivindicacions una crida a «emprendre accions de desobediència civil fins que l’Administració no adopti les mesures per fer efectiu el dret a l’habitatge i a la ciutat».

«Magdalenes s’ocupa quan crèiem que ens desallotjaven de Miles, i allà va anar un sector que estava més per pensar model de ciutat, mentre que a la Barceloneta es va quedar el sector que volia parlar més de la quotidianitat, i els tres que estàvem molt ficats en la lluita de la Barceloneta i no volíem marxar d’allà», explica la Gala. Així, a Magdalenes s’hi combina l’ús com a habitatge amb l’obertura d’un Espai Social, que funciona en paral·lel a la PHRP. Miles encara va resistir un any, fins al 29 de maig del 2007.

6 de desembre del 2007 Coincidint amb el dia de la Constitució Espanyola, s’obre una nova PHRP amb un petit centre social al carrer d’Avinyó, on quatre veïns resistien tot i l’estat d’abandonament de la finca. En aquells mesos –i especialment durant la campanya de les eleccions municipals que s’havien celebrat al maig– V de Vivienda posava a l’agenda pública la reivindicació de l’article 47 de la Constitució, que reconeixia el dret a un habitatge digne i adequat. Els ocupants criticaven aquest incompliment i també les mancances del Pacte Nacional per a l’Habitatge signat uns mesos abans. «Amb o sense pacte, amb o sense llei, fins que l’habitatge no estigui garantit per a tota la població, fins que l’habitatge no sigui realment públic, seguirem obrint portes per a fer efectiu el dret a l’habitatge», deia el seu manifest. Encara s’obriria una altra PHRP el 6 de març del 2008 al carrer de les Panses, al casc antic.

Veïns que ocupen

L’Espai Social Magdalenes s’acabaria convertint en la DretStation, explica el Jordi Bonet, en referència a la PlayStation. «El joc era el fet d’activar diferents drets socials de nova generació que consideràvem que estaven vulnerats: l’habitatge, la llibertat de moviments, la cultura lliure i la participació ciutadana. Òbviament, amb aquest programa vam acabar quallant i vinculant-nos molt amb el moviment veïnal, perquè, en el fons, part d’aquest programa coincidia amb el moviment al territori, i nosaltres teníem una voluntat de treballar bastant amb el territori», assegura.

Per l’Hibai Arbide, que també va formar part de Magdalenes, aquest nou espai es defineix bàsicament com a veïnal. «A Miles de Viviendas es comença a parlar de la vulgarització de l’ocupació, però tampoc s’aconseguia del tot, perquè continuava sent un centre social on només hi havia joves d’una determinada mena», assegura. En canvi, Magdalenes, explica, ni tan sols es defineix com a okupa: «Ja no era “Som okupes que fem de veïns”, sinó “Som veïns que ocupem”». Per exemple, en la lluita contra l’hotel que es volia construir a la finca, i per extensió, contra l’explotació turística del centre de la ciutat, es troben còmodes amb el moviment veïnal. Coincidint amb aquestes batalles, es crea la Xarxa Veïnal de Ciutat Vella, formada per l’Associació de Veïns del Casc Antic, l’Associació de Veïns de l’Òstia, la Plataforma en Defensa de la Barceloneta, l’Associació de Veïns del Gòtic, la Taula del Raval i, també, l’Espai Social Magdalenes. «Perquè les nostres aliances naturals no les trobàvem tant en l’Assemblea d’Okupes com en el moviment veïnal», assegura.

En aquell espai treballaven diversos col·lectius, no només en l’àmbit de barri. V de Vivienda hi va acudir quan va necessitar un espai més enllà de les places, i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca també s’hi va reunir en els seus inicis. Hi havia lloc, també, per a la lluita contra els Centres d’Internaments d’Estrangers, o per a la campanya per la despenalització de la venda ambulant, el top manta. «A Magdalenes hi havia un grup reduït de gent, però que després podríem dir que va alimentar les lluites que ja existien o les va impulsar, com la lluita contra els desnonaments», assegura el Jordi.

L’Ajuntament dels socialistes s’enfronta a les eleccions de maig del 2007 amb fronts oberts per tot Ciutat Vella amb la lluita veïnal contra l’especulació i l’assetjament immobiliari. Després de revalidar-se a les urnes, tot i que amb pitjors resultats, van assignar al districte una regidora nova amb voluntat de buscar solucions, Itziar González. Per la gent de Magdalenes, que veia perillar la seva activitat per l’amenaça d’un desallotjament, l’esquerda que s’obria a la institució semblava una oportunitat.

«Ens vam plantejar respondre a la demanda judicial de manera diferent a la que tradicionalment les ocupacions havien respost», explica l’Hibai. «En primer lloc, volem convertir en un programa polític el que pensaven que era un problema d’ordre públic; no es tractava de la legalitat o no de l’ocupació, sinó de què està plantejant políticament; en segon, no volem que sigui un jutge qui decideixi quan marxem d’aquí, ha de ser una decisió en base a criteris polítics i, per tant, volem posar la pilota a la teulada de l’Administració, que es pronunciï sobre si els problemes que plantegem són legítims o no; finalment, no només Magdalenes, sinó també amb el moviment veïnal de Ciutat Vella, volem plantejar la possibilitat que hi hagi una expropiació d’aquest edifici i una cessió per part del districte a l’assemblea».

Així comencen una campanya per mirar de forçar una negociació, amb tres objectius: el primer és el reallotjament de les dues famílies que vivien a les finques ocupades; el segon, la revocació de la llicència d’hotel –«pel que suposa el turisme i com està destrossant Ciutat Vella, ens semblava irrenunciable», apunta l’Hibai–, i el tercer, l’expropiació i la cessió de l’edifici al projecte de l’Espai Social Magdalenes, d’una banda, i a una cooperativa d’habitatge, de l’altra. «Superambiciós, per demanar que no quedi», reconeix.

Magdalenes va ser desallotjat el 8 d’abril del 2010, sense gaire resistència. «La cosa era assegurar-se que la Núria i el Julio havien quedat reallotjats, i fins llavors no marxar», recorda la Gala Pin, en referència als veïns que hi vivien des d’abans de l’ocupació. Això es va aconseguir. També, que la llicència per fer-hi un hotel s’aturés el desembre del 2009, perquè, segons explicava la Itziar González, era una irregularitat haver-la sol·licitat quan encara hi havia inquilins a la finca. Tot i això, en la següent legislatura Catalonia Hotels recuperaria la llicència i acabaria enderrocant els dos blocs, que no van arribar a ser expropiats, per fer-hi un hotel. Sobre la permanència del projecte polític al barri, la Gala explica que «s’aconsegueix el que ara mateix és La Negreta, que neix conjuntament amb l’Associació de Veïns del Gòtic d’una negociació a través de la campanya de Magdalenes». «El dia del desallotjament va haver-hi una concentració, però no va ser com el gran desallotjament, perquè aquests objectius s’havien assolit».

Identitats

L’aposta de Magdalenes de negociar amb l’Ajuntament els va costar conflictes amb el moviment okupa de la ciutat. L’Hibai ironitza i diu que semblava que Magdalenes seria la fi de l’ocupació: «Ja quan es va ocupar Can Masdeu alguna gent de l’Assemblea d’Okupes pensava que això suposaria la mort de l’okupació, i després va representar una renovació fonamental per a la continuació de la pràctica a Barcelona, i va tirar molt del carro de l’Assemblea d’Okupes; amb Miles de Viviendas va passar el mateix, que hi va haver una estigmatització molt forta, i no només no va acabar amb l’ocupació, sinó que va haver-hi un nou cicle d’ocupacions; després també van dir que l’intent de Magdalenes d’arribar a un pacte acabaria amb l’ocupació, però d’això ja fa anys i l’ocupació segueix».

«L’Hibai va obrir el debat d’una manera una mica desenfocada, amb un article on criticava molt el moviment i la identitat okupa», recorda el Jaume Asens. «Magdalenes no intentava aquesta lluita com a moviment okupa, sinó com a moviment veïnal, però en plantejar el debat en termes d’okupació, molta gent ho va viure com una proposta que amenaçava el moviment okupa», assegura. Això va provocar la convocatòria de l’Assemblea d’Okupes, que en aquella època estava inactiva, i «van expulsar Magdalenes d’una assemblea de la qual mai havia format part», diu l’Hibai.

«Era posar-li massa fàcil a l’Administració, presentar-se com a okupa i plantejar una negociació, perquè això posava contra les cordes els que no volien fer això, els posava en situació de ser els “okupes dolents”», assegura el Jesús Rodríguez. «L’Administració ho estava buscant, i, de fet, el Pere Alcober, que era regidor de Sants i de Participació, havia viatjat a Bolonya i a altres llocs d’Europa per veure com s’havia aconseguit integrar o fragmentar el moviment okupa en altres ciutats entre okupes “bons” i “dolents”».

El Jesús opina que la línia política de negociació amb l’Ajuntament no era un problema, però sí «plantejar un debat dins el moviment okupa sobre si al moviment li sembla bé o no que es faci això, perquè això era tensionar internament la gent que no volia entrar en aquesta dinàmica, que la feia sentir assenyalada i en el sector dels okupes “dolents”». Tot i això, valora positivament el conflicte que es va produir entre uns i altres: «A Magdalenes es va construir un nou moviment per a l’habitatge que probablement, si no hi hagués hagut aquesta tensió, no s’hauria creat», defensa.

En el fons del debat hi havia un conflicte sobre identitats. Les noves formes de protesta –i d’ocupació– que beuen de l’altermundisme es consideren més obertes que el moviment okupa que venia dels anys noranta. Fugien de les paraules més connotades políticament, de l’okupa amb k, o de l’estètica o els estils musicals que en general s’associaven als centres socials okupats. Per la seva banda, rebien també les crítiques dels altres.

Amb els anys aquestes diferències s’han diluït. «Nosaltres reconeixem que una ocupació com Miles és possible perquè prèviament hi ha hagut un moviment okupa, que potser sí que és més identitari, que s’ha partit la cara per poder normalitzar la situació de l’ocupació a Barcelona, sobretot a nivell d’acceptació social», assegura la Gala Pin.

Per l’Hibai, «quan sorgeixen els centres socials als anys noranta, a l’Estat espanyol tenia bastant sentit que fos un moviment identitari, perquè després del desert dels vuitanta i de tota la descomposició de moviments socials i de l’esquerra, l’important no era tant projectar un moviment que pogués suposar un canvi social com trobar espais d’autonomia personal, o col·lectiva, però d’un grup determinat. Era supervivència».

Uns anys després, l’Hibai havia canviat d’opinió sobre pràctiques concretes: «Consideràvem que les experiències anteriors eren massa identitàries, però amb el temps les hem anat coneixent i jo no jutjaria igual, per exemple, Can Vies, ara que amb els prejudicis amb què la mirava fa anys, perquè he entès que la relació que té Can Vies amb l’assemblea de barri o amb el territori, més enllà de si utilitzen o no les meves paraules, és superpotent».

Superherois

14 de maig del 2006 Les places de tot l’Estat s’omplen per reclamar el dret a un habitatge digne. El correu anònim que ha convocat les persones que s’hi troben diu: «Queremos todos una vivienda digna, una vivienda en la que podamos vivir y fundar nuestras familias sin estar destinando más del 50 % de nuestro sueldo para pagarla. Si de verdad te importa tu futuro, ¿estarás allí sentado con tus colegas?».

Pocs mesos abans, havia corregut una convocatòria per la xarxa que cridava a un macrobotellón el 17 de març a les principals ciutats de l’Estat, a fi de protestar contra el control de l’espai públic i la mercantilització de l’oci. A Barcelona, on al desembre l’Ajuntament havia aprovat l’ordenança del civisme, era una imatge de l’alcalde Joan Clos la que circulava amb la crida al «Macrobotellón cívic» a la rambla del Raval. El cas és que 350 agents de Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra es van desplegar per fer un control exhaustiu i impedir la festa-protesta. Passada la una de la matinada, van començar els enfrontaments, i la nit va acabar amb pillatge en alguns comerços, contenidors cremats i cinquanta-quatre detinguts.

Aquell mateix mes de març, a França centenars de milers de joves sortien al carrer per protestar contra un nou tipus de contracte que facilitava l’acomiadament dels menors de 26 anys. «Va haver-hi qui va començar a dir que, en canvi, a Espanya els joves només es manifestaven per borratxeres i no per coses serioses, i de cop apareix aquell mail anònim, que era com molt fresc, i convidava a demostrar que ens importaven les coses serioses», recorda la Gala Pin.

Les places es van omplir i allà va començar un moviment que seria V de Vivienda. «Recordo anar a les manifestacions i veure molta gent anònima, molta gent que acabava de començar, però també veure la gent de la Federació d’Associacions de Veïns o la gent del moviment okupa; era aquesta sensació de moltes famílies activistes que hi ha a Barcelona, que hi ha moments claus en què es troben», assenyala la Gala.

La Simona Levi és directora de teatre i va arribar a Barcelona a principis dels noranta, després de passar per ocupacions, primer al seu Torí natal, a Itàlia, i després al nord d’Europa, en espais més artístics. Quan aterra a Barcelona no connecta amb el moviment okupa, sinó que serà amb el moviment antiglobalització quan participarà en espais com Las Agencias o els Espais alliberats contra la guerra. «V de Vivienda va començar amb aquell missatge anònim, molt guai, perquè a mi com a persona que fa teatre polític sempre m’ha interessat molt la viralitat, i aquell mail arribava des de moltes bandes, la plaça es va omplir, i es van començar a fer assemblees», explica. L’organització distribuïda a través de la xarxa va començar inclús abans d’aquell 14 de maig, a mesura que s’anava difonent el missatge. Un wiki, un espai col·laboratiu editat pels usuaris, acollit al web del periodista Ignacio Escolar, va ser l’espai de debat en què es van poder coordinar les protestes que sortien arreu de l’Estat.

14 de maig del 2006 Centenars de persones seuen a la plaça de Catalunya. Es reparteixen fullets amb el missatge «Dissabte 20 a les 7 de la tarda a la plaça del Rei: assemblea oberta contra l’especulació». Quan es reuneix l’assemblea, ja hi ha activitats en defensa de l’habitatge digne convocades arreu de l’Estat fins a finals de juny. Les segudes es repeteixen l’endemà i també el diumenge següent, i les assemblees s’estableixen com un espai regular, que s’acabaria convertint en el col·lectiu V de Vivienda.

El 2 de juliol va tenir lloc la primera manifestació convocada des d’aquestes assemblees, però l’èxit de participació arribaria el 30 de setembre, amb la que portava com a lema «¡No vas a tener casa en la puta vida!». A mitjans d’octubre estava prevista a Barcelona una Cimera Europea de Ministres d’Habitatge, que es va suspendre davant la convocatòria de més mobilitzacions.

«V va aguantar un any i mig organitzant una manifestació cada dos o tres mesos; això era impensable, tenia molt de ganxo, tothom volia ser V, perquè molava», explica la Simona. «Hi havia gent de Las Agencias i gent del món de l’art polític que aportàvem aquest coneixement de fer un discurs molt viral, per a tots els públics, que tot fos molt performatiu, cuidàvem molt que el camió fos ben guapo, que la gràfica fos bonica…».

Amb el bagatge acumulat, la gent que estava a V de Vivienda havia après com es podia incidir en els mitjans. A l’octubre van ocupar la botiga de mobles Ikea. Van entrar al crit de «Què passa? Què passa? Que no tenim casa», es van dirigir a la secció de llits, es van vestir amb els pijames i es van posar còmodes –«Per fi una casa!», deia algú–, llegint un llibre o fent una guerra de coixins. L’Ada Colau explicava així els motius als mitjans que hi van acudir: «En aquesta societat de lliure mercat en què vivim es poden comprar un munt de coses inútils molt barates, però resulta que els drets fonamentals van molt cars; llavors resulta que no tenim casa i no tenim dret a un habitatge digne».

27 de maig del 2007 Se celebren eleccions municipals i els tres partits que governen Barcelona empitjoren els seus resultats. El PSC tornaria a guanyar, amb menys regidors que mai, i seria l’últim cop després de vint-i-vuit anys imbatut. Però per a V de Vivienda el més important havia estat la campanya electoral, en què van assolir un gran protagonisme. «Es va pensar en una acció performativa, d’un superheroi que havia de fer mans i mànigues per sobreviure a la ciutat, ja que els preus de l’habitatge eren impossibles, i tots érem superherois pel simple fet de fer-ho», explica l’Adrià Alemany, una de les persones que es va enfundar –després de fer assajos amb la Simona– la disfressa de Supervivienda, amb antifaç i una capa amb el número 47, el de l’article de la Constitució que hauria de garantir el dret a l’habitatge.

Supervivienda, aquest heroi anònim, va irrompre en mítings de tots els partits i debats entre candidats, i va ser entrevistat en diversos mitjans. Esperava amagat o ajupit en algun racó i es movia sigil·losament, amb un cartell a la mà, per arribar fins al faristol, posant-se al costat dels polítics quan feien discursos sobre habitatge. En una entrevista al diari El País publicada el mateix dia de les eleccions, explicava qui era: «Supervivienda som tots i totes els que patim els problemes d’accés a l’habitatge: els hipotecats, els que no arriben a final de mes, els joves que no poden emancipar-se, els que paguen lloguers abusius, els expulsats dels seus barris…: els que no ens conformem».

«Era una acció de guerrilla comunicativa per centrar el debat de la campanya en l’habitatge», diu l’Adrià. Volien evitar un ús electoralista del tema, que ja havien posat a l’agenda política. «L’habitatge entrava en l’agenda gràcies a nosaltres, però d’una manera bastant perversa, ningú plantejava el lloguer social, sinó que volien promoure habitatges de protecció oficial de compra, i avui gent que va accedir a un pis de protecció a través d’una hipoteca també és desnonada i es queda amb un deute per a tota la vida», critica. Després d’un any i mig d’activitat intensa, el 6 d’octubre del 2007 V de Vivienda volia assolir el rècord mundial de gent cridant «¡No vas a tener casa en la puta vida!». La convocatòria, tot i ser molt vistosa, no va tenir tant d’èxit com les anteriors. El mes anterior, «l’operació de la ministra d’Habitatge Carme Chacón i el Govern del PSOE sobre el moviment, de prometre diners a pràcticament tota la gent que participava a les manifestacions, havia estat per mi el cop definitiu sobre nosaltres», assegura la Simona. El Ministeri va prometre una ajuda directa al pagament del lloguer de 210 euros al mes a tots els joves d’entre 22 i 30 anys que cobressin menys de 22.000 euros a l’any, que eren 8 de cada 10. Per la Simona, la ministra Chacón «va agafar un moviment relativament cansat i el va comprar, no en el sentit de que la gent es deixés comprar, sinó que es va veure gairebé com una solució».