Sí que es pot - Habitar la trinxera

Sí que es pot

Conquestes

22 de febrer del 2009 La Casa de la Solidaritat, al barri del Raval, acull una trobada de persones que tenen problemes per pagar les seves hipoteques i temen quedar-se al carrer. Un petit grup d’activistes les ha convocat amb cartells que parlaven directament de les situacions límit que la gent està acostumada a patir en silenci. Assemblees com aquesta s’aniran repetint a partir d’aquest dia. El primer pas serà superar la vergonya, la sensació d’haver fracassat, i poder apropar-s’hi a parlar del problema. Després caldrà entendre la situació, quines lleis s’hi apliquen, quins drets tenen i com s’hi pot fer front. Gràcies a tot això, les persones que hi participen aprendran a assessorar-se les unes a les altres, esdevindran expertes sense necessitat d’advocats ni economistes. Després els caldrà lluitar molt, perquè de seguida veuran que la llei no està de la seva part.

12 de febrer del 2013 L’Adrià Alemany puja sobre una tanca davant la seu a Barcelona del Partit Popular, que governa Espanya amb majoria absoluta. Unes 700 persones s’hi han concentrat per defensar una proposta de llei impulsada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) contra els desnonaments, per un lloguer social i perquè les persones que no poden fer front a la seva hipoteca no acumulin un deute tota la seva vida. El partit del Govern havia anunciat que ni tan sols permetria debatre la proposta, i la PAH va convocar protestes a les seves seus per tot l’Estat. Megàfon en mà i amb llàgrimes als ulls, l’Adrià es puja a la tanca per anunciar que han canviat la seva posició a l’últim moment i la llei es podrà debatre: «Podem fer realitat coses que crèiem impossibles!», crida.

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca la van fundar el 22 de febrer del 2009 un grup de persones que feia anys que lluitaven pel dret a l’habitatge. L’Adrià i l’Ada Colau formaven part d’V de Vivienda, un moviment que cridava «¡No vas a tener casa en la puta vida!» durant els anys 2006 i 2007. L’Ernest Marco i el Guillem Domingo provenien de l’Ateneu Candela de Terrassa, un espai des d’on reivindicaven drets socials, amb l’habitatge com un dels eixos principals. La Lucía Delgado i la Lucía Martín havien participat en protestes pel dret a l’habitatge, però el primer cop que s’impliquen de valent és quan l’Ernest, amb qui treballaven a un laboratori de la Universitat Autònoma de Barcelona, les convida a participar en la iniciativa que estan posant en marxa.

Tots plegats estaven acostumats a moure’s en els marges, a contracorrent, i poc s’esperaven l’èxit de la PAH. En pocs anys aquella organització va aconseguir aturar centenars de desnonaments, recuperar cases buides per a famílies que s’havien quedat al carrer, aplegar un gran suport social i, finalment, posar contra les cordes el Govern espanyol. El febrer del 2013 una enquesta de Metroscopia per al diari El País apuntava que el 87 % de la població estava a favor de les mesures plantejades per la PAH en forma d’iniciativa legislativa popular (ILP).

Un parell de dies després d’aquella votació, l’Ada respon la qüestió de si es podien imaginar totes aquestes conquestes: «No. Tampoc no ens hem parat mai a pensar-ho, perquè la realitat ha estat tan dura, tan urgent sempre, que no hem tingut gaire temps per reflexionar-hi a fons, per projectar el futur. Hem actuat sempre d’acord amb la urgència i la necessitat, però, evidentment, si això ens ho diuen fa quatre anys o fa un any, ni nosaltres ens ho hauríem cregut. Realment es demostra que es pot arribar molt més lluny del que pensem si ens ho creiem i hi persistim. No pensàvem que arribaríem tan lluny».

Aquesta realitat dura de què parla l’Ada és fruit d’una crisi econòmica i de l’esclat d’una bombolla immobiliària que feia anys que s’estava inflant, que venia de molt més lluny, tot i la denúncia d’activistes com ella.

Propietaris

1 de maig del 1959 Els Col·legis d’Agents de la Propietat Immobiliària reten un homenatge al ministre de l’Habitatge espanyol, José Luis de Arrese, i el nomenen «agent d’honor», amb l’entrega, recollia el diari ABC, «d’una artística placa de plata de record». El dictador Francisco Franco va crear el Ministeri de l’Habitatge el 1957, amb Arrese al capdavant, i tenia una màxima principal: «No volem una Espanya de proletaris, sinó una Espanya de propietaris».

En aquella trobada amb els agents de la propietat, el ministre exposava les línies principals de la seva política, que els havia de beneficiar. Però més enllà del negoci immobiliari, un dels objectius bàsics d’aquesta reconversió dels proletaris en propietaris era, justament, el control social. Arrese deia que «l’home, quan no té una llar, s’apodera del carrer, i quan s’apodera del carrer empès pel mal humor, es fa subversiu, agre i violent». La política d’habitatge del franquisme anava dirigida a impedir-ho.

El ministre justificava la seva política per raons de justícia, per defensar la dignitat de l’home; de moral, perquè considerava «venerable» la institució de la família; d’estabilitat social, i de rendibilitat econòmica, perquè un home «alegre i reposat» rendeix més. Va ser així com es van assentar les bases perquè la compra d’un pis es convertís en la principal via per accedir al dret a l’habitatge a Espanya. El 1950 el percentatge de persones que accedien a un habitatge mitjançant la compra s’acostava a la meitat de la població, sense arribar-hi. Mig segle després la situació canviaria radicalment.

Amb el final de la dictadura, les polítiques van seguir accentuant aquest model. El 1980 s’aprova la Llei del mercat hipotecari, que posava els fonaments perquè les hipoteques fossin un negoci més atractiu per a les entitats financeres. El 1985, al final de la primera legislatura del socialista Felipe González al capdavant de l’executiu espanyol, el seu ministre d’Economia i Hisenda, Miguel Boyer, promulga un decret que representa un canvi decisiu en la situació de l’habitatge. L’anomenat Decret Boyer acabava amb els contractes de lloguer indefinits, cosa que va representar un augment dels preus derivat de les successives renovacions. La mesura s’emmarcava en un paquet de reformes que havien de permetre l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea el 1986.

El preàmbul del Decret Boyer assegurava que estimularia la construcció de pisos de lloguer i permetria «satisfer les necessitats d’habitatge a una generació de joves que, atesa la situació de baix creixement econòmic, tenen dificultats per adquirir un habitatge». La realitat va ser que el percentatge d’habitatges en lloguer a Espanya no va fer més que baixar. El 1960, mentre Arrese construïa la seva Espanya de propietaris, un 43 % de la població vivia de lloguer. La xifra baixaria fins el 20,8 % el 1981. El 1991, després de Boyer, cauria fins al 15,2 %, i el 2001 arribava a l’11,4 %. Viure de lloguer havia passat de ser l’opció per la qual optava la meitat de la població a ser la minoritària. L’altra cara de la moneda va ser que la gent va començar a endeutar-se cada cop més amb hipoteques.

Bombolla

La Carme Trilla va entrar a treballar a la Direcció General d’Habitatge de la Generalitat l’any 1984. No era experta en la matèria, però va guanyar una plaça per posar en marxa un àmbit d’estudis dins l’àrea d’habitatge i s’hi va especialitzar. Tot i que el 1997 va plegar, perquè estava en desacord amb les polítiques que s’hi estaven duent a terme, des de llavors s’ha dedicat a qüestions a l’entorn de l’habitatge. Es va endinsar en la consultoria en polítiques públiques, «i tota aquesta reflexió sobre com havien de ser les polítiques d’habitatge i urbanisme va fer que quan va haver-hi un canvi de govern, el 2003, des del Tripartit em van proposar anar a fer tot allò que havia estat recomanant», recorda. Va ser secretària d’Habitatge de la Generalitat fins al 2010. En tot aquest temps va poder veure en primera línia com creixia la bombolla immobiliària, i també com li esclatava a les mans.

«La bombolla no comença sobtadament, perquè res comença així, encara que sempre hi ha algun fet desencadenant», assegura la Carme, que es remunta fins al procés de convergència amb la Unió Europea.

«A començaments dels noranta ens posem d’acord que hem d’arribar a la unió monetària, l’euro, i això fa que entre l’any 1991 i l’any 1997 els tipus d’interès dels crèdits aquí hagin d’anar baixant», explica. Paral·lelament, des del 1992 Espanya es troba en un període de crisi econòmica, però el 1997 és un any de trencament, quan el cost d’un préstec passa a ser més baix que l’augment del cost de la vida. «Quan passa això la gent demana crèdits, perquè et surt més a compte endeutar-te que guardar els teus estalvis, i com que això coincideix amb una recuperació econòmica, els bancs no només baixen els tipus d’interès, sinó que comencen a donar crèdit amb una facilitat extraordinària, i l’origen de la bombolla està aquí», assegura.

La qüestió és que amb accés al crèdit i interessos baixos la gent comença a comprar pisos, i ho fa especialment perquè no ho havia pogut fer abans. «Dona una sortida a la gent que havia estat retenint la demanda d’habitatge en tota l’etapa des del 91 i els Jocs Olímpics fins al 97; era com si tota la gent que s’havia d’emancipar des del 91 no ho hagués fet, i hi havia una demanda acumulada», explica la Carme. Els preus en aquell moment eren baixos, perquè en tots els anys de crisi no es venien gaires pisos, i la gent va començar a comprar.

«La bombolla, com a mecanisme superestudiat i superconegut, però no per això fàcil de combatre, és clarament un fenomen especulatiu general, tothom vol entrar-hi», diu la Carme, però reconeix que no tothom actua de la mateixa manera: «Naturalment, uns tenen més informació i en treuen més profit, que són els propietaris del sòl o els promotors més ben posicionats».

«La característica principal de la bombolla és pensar que l’any següent els preus seran més alts i que per això és millor comprar enguany, i l’acumulació de demanda d’un any fa pujar els preus que es tenia por que pugessin, i així successivament», assegura. «Però de tot això no es dedueix una millora de la situació econòmica de la gent, perquè sí que hi ha més activitat, però els sous de les famílies pugen segons l’IPC (índex de preus del consum), i, en canvi, els pisos pugen en funció d’aquest núvol d’expectatives». Mentre els bancs segueixen donant crèdit, però, la gent segueix comprant. El que passa és que a mesura que s’infla la bombolla, com que hi ha més distància entre els preus i la capacitat adquisitiva de les famílies, «el preu t’exigirà més anys de retorn, i un pis que potser pagaries en quinze anys el pagues en trenta», apunta.

I l’alternativa a demanar una hipoteca per comprar un pis? Era difícil. «Evidentment, no hi ha oferta de lloguer, perquè a ningú se li acut fer lloguer quan tothom està per vendre», explica la Carme. I mentre els preus pugen, l’Administració tampoc ofereix una alternativa. «La promoció que fa el sector públic també és per vendre».

El novembre del 2006, abans de l’esclat d’aquella bombolla, el relator especial de Nacions Unides sobre el dret a un habitatge adequat, Miloon Kothari, visita l’Estat espanyol per avaluar si s’hi garanteix aquest dret. En el seu informe, per bé que celebra que es reconegui el dret a l’habitatge adequat com un dret constitucional, inclou el que segueix: «No obstant, el relator especial també observa que factors econòmics i financers, entre els quals cal esmentar l’especulació generalitzada, han tingut efectes negatius en el dret a un habitatge adequat a Espanya. El fet que els preus siguin elevats i la manca de parcs d’habitatge públic, en particular d’habitatges de lloguer, han afectat grans sectors de la població».

Kothari, davant el que veu durant la visita, reclama «que l’Estat intervingui en el mercat». Assenyala «la prioritat que s’ha donat en els darrers decennis al model de propietat immobiliària», amb el resultat que el 2001 el 82 % de les famílies espanyoles vivien en cases de propietat privada. El relator de l’ONU remarca que Espanya havia experimentat un dels augments del preu de l’habitatge més grans entre els països desenvolupats, amb un augment mitjà del 10 % en cinc anys. Entre el 1997 i el 2007, però, els preus a Madrid i Barcelona van pujar més d’un 100 %. El 2006 el cost mitjà d’un habitatge obligava a pagar en concepte d’hipoteca més del 40 % de l’ingrés mitjà d’una família. «El relator especial està convençut que una situació d’aquesta mena no és sostenible a llarg termini i que un percentatge més gran de la població experimentarà problemes de pagament en el futur, cosa que podria afectar el seu dret a un habitatge adequat», conclou l’informe.

Reacció

14 de maig del 2006 Una seguda convoca centenars de joves a través d’internet per reclamar un habitatge digne. La bombolla immobiliària encara no ha esclatat, però els joves es troben en una situació difícil per accedir a l’habitatge. D’allà sortiran les assemblees per un habitatge digne, o V de Vivienda, que amb el crit «¡No vas a tener casa en la puta vida!» ompliran els carrers amb manifestacions durant mesos.

En aquella època, l’Adrià Alemany havia tornat d’Irlanda, a on havia marxat a viure un cop llicenciat en Economia, i vivia el problema en pròpia pell. «Després d’estar emancipat a Irlanda durant tres anys, part dels quals amb la meva parella d’aquell moment, quan torno em veig obligat a tornar a casa dels meus pares, amb una parella que era italiana; era una situació molt incòmoda», recorda l’Adrià, que en aquella època estava treballant i alhora estudiava un postgrau. «Jo tenia estalvis però no podia accedir a un pis de lloguer». Va descobrir quasi per accident el moviment per un habitatge digne. «Un dia vaig veure al diari que hi havia una convocatòria d’això, que deien “Ens prenen el pèl amb l’habitatge”, i hi havia una foto de gent tallant-se els cabells; un altre dia vaig veure que havien ocupat un autobús de la línia 47, reivindicant l’article 47 de la Constitució, que diu que tenim dret a l’habitatge… Havia seguit per sobre les accions que havien fet».

2 de juliol del 2006 Després de diverses segudes a les places, aquell moviment convoca una manifestació a Barcelona, des de la plaça de Catalunya fins a la plaça de Sant Jaume, sota el lema «Per un habitatge digne». «Jo estava amb uns amics que havia conegut a Irlanda, que havien vingut i havíem quedat per anar a la platja, i quan estàvem tornant, pujant per les Rambles, els hi vaig dir d’anar a la plaça de Sant Jaume a veure si agafàvem la manifestació», explica l’Adrià. «Llavors vaig arribar a la plaça i em va molar molt, recordo uns vídeos, una enquesta d’elecció múltiple feta amb molta conya…».

«Em va agradar l’ambient que hi havia i al final de la convocatòria van repartir octavilles per si volíem anar a la següent assemblea, a l’Espai Social Magdalenes, i vaig començar a anar a les assemblees, i quan vaig veure que no hi havia ningú que dirigís el tema, una de les primeres preguntes que vaig fer era “Qui està movent això?” o “Qui és el president?”, i ho recordo bastant, perquè un hi arriba amb un imaginari que no és el de les assemblees», rememora. I si no venia d’aquell ambient de moviments socials, què el va atraure a V de Vivienda? «El fet que l’estètica, el llenguatge, el registre, la ironia connectessin amb mi va tenir bastant a veure amb que jo m’hi impliqués».

«V de Vivienda va tenir un grandíssim impacte en poc temps, el 2006 i el 2007, però tal com va pujar, va baixar com l’escuma», recorda l’Ada Colau, qui, a diferència de l’Adrià, feia temps que lluitava pel dret a l’habitatge des d’altres espais. «Un dels problemes més importants va ser que l’aposta per l’espontaneïsme tenia una força brutal a l’hora de fer intervencions creatives i de sumar moltíssima gent, però quan això s’allarga en el temps i no aconsegueixes els grans objectius de màxims, si no tens objectius a curt termini la gent es va desenganxant i es va desmobilitzant», assegura.

El 2012, sis anys després de la visita de Miloon Kothari, la seva successora a la Relatoria Especial de l’ONU, Raquel Rolnik, torna a Barcelona per conèixer els efectes de l’esclat de la bombolla immobiliària. Durant la seva visita, explicava: «El que he percebut molt clarament és que hem tingut, en els darrers 15 o 25 anys, segons el país, un canvi de paradigma molt radical: de pensar en l’habitatge com una política social, com a part d’un estat de benestar social, com a obligació del Govern, hem passat a la idea de l’habitatge com una mercaderia, i més recentment, de l’habitatge com a producte financer. Les reformes en polítiques d’habitatge han anat arreu del món en aquesta direcció d’un model únic dominant, que és la propietat privada individual de la casa o del pis».

«Això coincideix, evidentment, amb l’hegemonia d’un pensament neoliberal, en l’economia i en la política. Coincideix també amb la caiguda del mur de Berlín, amb la fi del socialisme i el comunisme, de la idea de la producció estatal en massa, i el món va anar radicalment cap a l’altra banda, i ha passat el que ha passat. Aquesta política és un fracàs, perquè ha provocat la bombolla immobiliària i financera, que ha esclatat i ha deixat famílies senceres extremament vulnerables sense dret a un habitatge digne», lamenta Raquel Rolnik.

La relatora destacarà també una altra qüestió, que és pròpia d’Espanya i que els impulsors de la PAH no van veure fins que no van haver d’afrontar-ne els primers casos: tot i que el pis és la garantia del crèdit hipotecari, encara que l’entreguis al banc, pots seguir endeutat. «És una bogeria», declara; «entregar l’immoble i seguir endeutat és una cosa que no havia vist mai en la meva vida».

Un cop implicat a V de Vivienda, l’Adrià es va dedicar a estudiar la qüestió de l’habitatge des del punt de vista econòmic i financer. «V connectava sobretot amb qui no s’havia hipotecat, i això la feia d’un perfil bastant jove», apunta, però a ell li va preocupar especialment el tema hipotecari. «Jo pensava quant haurien de pujar els tipus d’interès perquè les quotes de les hipoteques augmentessin tant que la gent no pogués pagar, i què passaria llavors», recorda. Però es va trobar que el sistema va fer aigües per una altra banda: «La fallida de Lehman Brothers ho va petar tot, va petar el sistema financer, els bancs van deixar de donar crèdit i van deixar d’alimentar la bombolla».

«Al final la bombolla immobiliària era el mateix sistema, que estava donant feina a la gent del sector de la construcció, o sigui, que quan es punxa la bombolla hi ha una crisi perquè tenim un model en què un 30 % de la població depenia directament o indirectament del sector de la construcció», conclou l’Adrià. Les conseqüències seran dramàtiques, però mentre V de Vivienda es desinflava, tant ell com l’Ada van compartir amb gent de l’Ateneu Candela de Terrassa la convicció que calia cercar respostes.

La plataforma

«Quan va començar la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca vam convocar una primera reunió fent cartells que interpel·laven molt directament», recorda l’Ada Colau. «Nosaltres volíem replantejar el model, però d’altra banda volíem fer una cosa que realment donés resposta als problemes concrets de la gent, que és una cosa que vam aprendre d’V de Vivienda. A part de fer plantejaments més amplis, el que s’ha de fer és donar respostes als problemes de la gent, perquè si no li demostres a la gent que la mobilització té sentit per respondre a problemes de la seva vida quotidiana, difícilment se sumarà a un cicle de protestes», assenyala. Per això trobaven fonamental «posar objectius a curt, a mitjà i a llarg termini, i anar sumant victòries que ens reforcin i ens permetin aconseguir-ne de més importants».

El canvi de lògica passava en gran part per no anar a buscar activistes, sinó la gent afectada per la problemàtica. «Per això també vam triar el nom de Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que fos un nom molt literal, que interpel·lés molt directament la gent que estigués passant per problemes amb el tema de la hipoteca. Vam convocar aquesta primera reunió fent cartells supersenzills, interpel·lant la gent amb “Informa-te’n” i “Assessora-te’n” i els vam penjar en llocs que pensàvem que podien visitar persones afectades: serveis socials, oficines de l’INEM…», explica l’Ada. La primera reunió, el 22 de febrer del 2009, a la Casa de la Solidaritat, confirmava la seva hipòtesi que hi havia un problema amb les hipoteques, perquè van aplegar al voltant de setanta persones afectades.

«El que vam començar a fer a la primera reunió va ser, en primer lloc, informar, perquè ja vam detectar que un dels primers problemes era que hi havia una desinformació generalitzada; la gent no tenia ni idea de què li podia passar si deixava de pagar la hipoteca, ni com anava el procediment i tot plegat», recorda l’Ada. El pas següent per als impulsors de la PAH era que aquelles reunions es convertissin en un procés de politització. No pretenien atendre persones usuàries, que hi anessin només a buscar informació i assessorament, sinó que esperaven que allà es generés un compromís i un protagonisme de la lluita. Això no va ser fàcil. «Al principi molta gent venia a les reunions, però molt poca repetia. Això era el més difícil, i és una cosa que vam anar construint a poc a poc, amb el que ha estat una de les eines més bàsiques de la PAH: l’assessorament col·lectiu», afirma.

«Érem molt sincers amb tota la gent que se’ns apropava, explicant-los que ara mateix el que hi ha és una llei injusta que sobreprotegeix el banc i, per tant, fins que no canviem això hi ha poca cosa a fer, així que la millor forma que tens d’ajudar-te a tu mateix és implicar-te per fer incidència i canviar la llei», recorda. «Però, evidentment, sabem que la gent té un problema aquí i ara, i necessita alguna cosa més que això. És per això que sempre hem intentat articular, i crec que és una altra de les claus de l’èxit de la Plataforma, aquests dos nivells: el nivell d’incidència i el de resposta quotidiana als problemes quotidians», conclou l’Ada.

Assessorament

Una de les línies de treball de l’Ateneu Candela de Terrassa va ser impulsar l’Oficina de Drets Socials (ODS), que treballava en tres eixos principals: assessorament gratuït a persones migrants en temes d’estrangeria, assessorament a persones amb problemes laborals, i dret a l’habitatge. Mentre que en els primers dos eixos l’ODS tenia força i, cada dos dies, quan obrien l’oficina, rebien gent que buscava assessorament, «l’eix d’habitatge era un eix més d’activisme al carrer, de mobilització amb les campanyes d’V de Vivienda, i no venia gent amb problemes d’habitatge», explica l’Ernest Marco. Això va canviar a finals de 2008, quan comença a aparèixer gent amb el que anomenen «el totxo», la demanda judicial, perquè els volien fer fora de casa.

Passar a treballar amb famílies en risc de quedar-se al carrer va ser un canvi radical per a la gent de l’Ateneu. «Aquest salt de passar d’estar entre activistes a enfrontar-se, per dir-ho d’alguna manera, amb problemes reals, era un salt que ens feia una mica de vertigen, perquè podien existir molts matisos, molts problemes concrets que potser no podíem resoldre en una assemblea», apunta l’Ernest.

Buscant respostes a la problemàtica, van descobrir Ahorcados por la Hipoteca, un col·lectiu d’afectats autoorganitzats de Madrid, sobretot llatinoamericans. «Vam començar a parlar amb ells, per veure quin tipus d’assessorament donaven, quin tipus de consells legals, quin tipus de gent configurava aquesta plataforma», recorda. Tant ell com l’Ada i l’Adrià recorden un nom quan parlen del moment en què s’estava gestant la PAH: Erick Játiva, l’equatorià amb problemes per fer front a la hipoteca que va crear el blog Ahorcados por la Hipoteca.

«Jo era un testimoni presencial de tot el que estava succeint i necessitava cercar una solució», explica l’Erick des de l’Equador, a on va tornar l’abril del 2013 després d’haver viscut catorze anys a Espanya. «El problema de les hipoteques va afectar en primera instància immigrants, gent que es va quedar sense feina després de la bombolla immobiliària. Es va acabar la construcció i es van quedar a l’atur, van deixar de tenir els ingressos que tenien, i llavors van començar els problemes d’hipoteca: per desconeixement i engany s’havien signat hipoteques abusives, amb molts interessos, hi havia prestacions fictícies, hipoteques dobles, els avaladors solidaris…», recorda.

En les seves primeres aparicions en premsa, com la del 15 febrer del 2009 a Con todos los acentos, un programa de TVE dedicat a col·lectius migrants, els «ahorcados» expressen una realitat que va afectar en primer lloc les persones migrants, però que més tard acabarà sent el pa de cada dia a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca: famílies senceres es quedaven a l’atur, els bancs no oferien cap altra solució que pagar el deute, el contratemps desembocava en conflictes familiars, en problemes de salut com ara estrès, ansietat… «A Barcelona em van preguntar el perquè del logo d’Ahorcados, que era el joc del penjat», recorda l’Erick. «Si algun cop li preguntes a algú de les PAH què és el que passa amb la hipoteca, que per què comences a deixar de pagar-la, és com el joc del penjat: tu en aquell moment estàs ahorcado per la hipoteca».

Ahorcados por la Hipoteca neix l’estiu del 2008. L’Erick és enginyer informàtic i quan es va veure en la situació de no poder fer front a la hipoteca el primer que se li va acudir va ser crear un blog per intentar entendre què passava o què es feia en altres llocs. I d’allà en surt un col·lectiu. La seva primera reunió gran va ser el 7 de juliol de 2008, en una sala que demanaven al Partit Socialista al Pont de Vallecas. Allà van gaudir del suport d’altres col·lectius de migrants, com ara AESCO (América, España Solidaridad y Cooperación), que va proporcionar assessorament jurídic.

L’Erick es considerava una persona d’esquerres, però no era un activista. Quan va impulsar Ahorcados por la Hipoteca desconeixia la lluita que tenia en marxa V de Vivienda per reivindicar el dret a l’habitatge. Després, quan els coneix, tampoc li aporten les respostes que busca. «Mentre que V de Vivienda reclama per a tothom l’habitatge digne, establert en la Constitució espanyola, nosaltres ja teníem un habitatge i l’havíem comprat a un banc amb un deute», explica. Van buscar un encaix a aquestes dues realitats, però no van acabar de trobar-lo.

Des de l’altra banda, l’Adrià Alemany compartia la lectura: «Quan al 2006-2007 estàvem al cim de la bombolla immobiliària, un 90 % de la gent accedia a l’habitatge a través de la hipoteca i, per tant, la reivindicació central del moviment era marginal, perquè el que la gent tenia era una hipoteca i una casa, entre cometes, en propietat», reconeix. De fet, recorda, hi havia en el moviment qui veia els hipotecats com a part del problema: «El que estava fent créixer la bombolla era el volum hipotecari que s’estava posant en circulació; per tant, consideraven que si tu demanaves un crèdit, no col·laboraves en que els preus baixessin».

Els impulsors de la PAH sempre han denunciat, però, el que consideren un engany col·lectiu. La bombolla creixia perquè el missatge que la millor opció era comprar un habitatge es repetia en boca de consultors professionals, polítics de tots els colors, ministres d’Economia, de Foment, d’Habitatge, d’Indústria, de Treball…, governadors del Banc d’Espanya i presidents de bancs i caixes.

En aquest context, tot i les diferències entre V de Vivienda i Ahorcados por la Hipoteca, l’Ernest, en la seva recerca de respostes, contacta amb l’Erick. «El meu primer contacte amb V va ser a través de l’Ernest, que em convida a Terrassa, i fem una petita reunió, bastant modesta, i la gent es queda amb el fil del que s’estava fent a Madrid», recorda. Més tard, a través del Diego Sanz, del Centre Social Seco de Madrid, coneix l’Ada Colau, que el convida a Barcelona a participar en una sessió del cicle «Quatre cites per sortir de la crisi de l’habitatge», organitzat per V de Vivienda i l’Observatori DESC (Drets Econòmics, Socials i Culturals) a l’Espai Social Magdalenes.

«En aquell moment era l’únic referent a la xarxa sobre el tema», diu l’Ada sobre l’Erick i el seu blog. Per això el conviden a xerrar en aquest cicle amb una sessió sota el títol «No deixem que el banc ens faci fora de casa». I admet: «Llavors vam veure claríssim que tenia sentit la hipòtesi que ens havíem plantejat i que hi hauria un problema massiu de persones afectades per la hipoteca».

«Aleshores vam gestar la idea de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca amb una doble intenció», explica l’Ada. «D’una banda, la necessitat de donar una resposta a les persones que en aquell moment sabíem que estarien afectades per desnonaments massius; de l’altra, ho vèiem com una ocasió de politització massiva de persones que no es mourien per espais més activistes, una ocasió única de replantejament del model que estàvem denunciant des de feia anys».

Per a la primera assemblea de la PAH, quatre mesos després d’aquell debat, van tornar a convidar l’Erick Játiva. El dissabte 21 de febrer del 2009 se celebrava una primera assemblea amb una dotzena d’assistents a l’Ateneu Candela a Terrassa, i el diumenge 22 serien una setantena a la Casa de la Solidaritat a Barcelona. A la següent assemblea l’assistència ja s’havia duplicat.

«Hi havia un component de vergonya, i ho veies perquè hi havia molta gent que es quedava a la porta a vegades, que no entrava, o que entrava, mirava i marxava», recorda l’Ernest. «El sentiment de culpabilitat és molt obvi, però crec que una feina de la Plataforma ha estat dignificar la persona afectada, visibilitzar que no era un problema individual, sinó que era un problema que havia sofert part de la gent que havia volgut accedir a un habitatge en els últims vint anys», assegura. «La gent es va començar a adonar que no tenien tantes raons per avergonyir-se i crec que el salt qualitatiu va ser quan va començar la campanya “Stop Desnonaments”, que va agafar molta repercussió mediàtica, i era una imatge molt forta, de que la gent de cop i volta no tenia por, no tenia vergonya i donava la cara, que a més era l’única forma de poder solucionar el seu problema».

Quan neix la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, l’Erick passa el testimoni de la seva lluita a allò que considera la continuïtat del mateix projecte. «No podíem continuar, perquè ens estaven estigmatitzant com un moviment migratori, tot i que sempre va estar obert a totes les persones que tenien un problema hipotecari, i en ser un moviment migratori la nostra veu no es veia del tot escoltada, tot i que teníem raó, perquè no interessava ni a PP ni a PSOE, perquè aixecàvem la catifa i es veia tota la merda», lamenta.

Acció

Tot i que des de l’inici es veien a venir el problema dels desnonaments, que la gent es quedés al carrer, aquest no és el primer front de lluita de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. «No va ser el primer problema que vam afrontar, perquè els procediments d’execució hipotecària s’allarguen durant un any i mig o dos, així que els desnonaments van començar a arribar més el 2011, però el primer que hi havia eren els procediments d’execució hipotecària; el primer que afrontava la gent era el terror del deute», explica l’Ada Colau.

És durant les assemblees de la PAH quan confirmen aquesta por, ja que segons la llei espanyola no n’hi ha prou amb el lliurament del pis per saldar el deute hipotecari. Les famílies podien entregar casa seva al banc i seguir devent milers d’euros. Això no passa en altres països, perquè l’immoble, que és l’aval de la hipoteca, no hauria de valdre menys que els diners prestats per pagar-lo. En el cas espanyol, però, en plena bombolla els preus dels habitatges estan sobredimensionats, i quan esclata qui assumeix la diferència no són els qui els van taxar per valors altíssims, empreses que sovint depenien dels bancs que donaven la hipoteca, sinó els hipotecats que ja no podien pagar el seu pis. Davant aquesta situació, la PAH va posar en marxa una campanya en què reclamava la dació en pagament a fi d’evitar que les famílies es quedessin amb un deute de per vida. Els desnonaments van arribar després.

«Quan els primers anys ens plantejàvem aturar desnonaments, dèiem: “Hòstia, estaria bé, això”, i algú havia vist una cosa als Estats Units, que hi havia un moviment que es concentrava davant dels habitatges, vestits de taronja… Dèiem que molaria, però que s’hauria de preparar molt, que no podríem reproduir-ho aquí, que més endavant, quan fóssim més gent… I als pocs mesos ho estàvem fent», recorda l’Ernest Marco.

«Resistir als desnonaments ho teníem al cap des del principi, perquè, de fet, sempre ha estat una de les lluites que hem volgut fer. Barcelona ja tenia un problema de desnonaments abans de l’esclat de la bombolla, quan hi havia deu desnonaments diaris a la ciutat, molt més vinculats a l’assetjament immobiliari i al lloguer», apunta l’Ada. «És la més greu vulneració del dret a l’habitatge, així que tota la gent que hem estat vinculada a aquest tema sempre hem volgut treballar això, però sempre ha estat molt difícil per diversos motius: per la dificultat de contactar amb les persones individualment afectades, però també, i sobretot, pel fort estigma social que hi ha amb el tema del desnonament, perquè és com un reconeixement màxim del fracàs personal», diu.

El setembre del 2010 arriba a una assemblea de la PAH el Lluís Martí. Separat, amb un fill de nou anys, vivia en una urbanització de la Bisbal del Penedès. El Lluís havia estat militar i treballava com a mecànic de motos de trial en un taller de Roda de Berà. «El propietari em va menjar el coco perquè em quedés el taller, un taller de poble, així que vaig ampliar la meva hipoteca per quedar-me’l», relata el Lluís. Això va ser al setembre del 2007, quan el negoci anava bé, però a principis del 2008, amb la crisi, el Lluís va començar a tenir menys feina i va acabar sent incapaç de fer front als pagaments de la hipoteca, de la llum i de l’aigua. «Vaig anar al banc i els vaig plantejar si podíem trobar una solució, i em van dir que o pagava o els hi lliurava la casa, però vaig decidir que ni una cosa ni l’altra», explica.

El 8 de setembre havien anat a fer fora el Lluís de casa, però va aconseguir una pròrroga de quinze dies amb la comissió judicial. Va ser llavors quan un veí li va parlar de la Plataforma, i aquella mateixa setmana es presentava a una assemblea a Barcelona. El recorden nerviós. Deia que abans d’entregar casa seva al banc l’ompliria de bombones de butà i la faria saltar pels aires, que només en sortiria amb els peus per davant. «Nosaltres estàvem una mica descol·locats, no havíem tractat mai una situació de desesperació així», assegura l’Adrià Alemany. El primer que li van recomanar va ser anar al jutjat i demanar un nou ajornament, i el va aconseguir, però al novembre arribava la data definitiva. Aquell any havia arribat a la PAH algun altre cas de desnonament, però el Lluís va ser el primer que va tenir clar que estava disposat a plantar-li cara.

3 de novembre del 2010 «No teníem ni samarretes verdes ni cartells d’Stop Desnonaments, no havíem parat mai cap desnonament prèviament, no sabíem què ens hi trobaríem, ni el dispositiu policial, ni el que passaria, ni res», recorda l’Adrià. La gent de la PAH es va moure fins a la Bisbal, carregada amb pancartes i pamflets que feien referència al dret constitucional a l’habitatge i als pactes internacionals signats per l’Estat espanyol que teòricament el garantien. S’hi van trobar la comissió judicial, un petit dispositiu amb dos policies, la procuradora del banc i un manyà encarregat de canviar el pany. «Vostès ho valoraran, però en tot cas la nostra idea sí que és no apartar-nos de la porta», deia l’Ada als dos agents dels Mossos d’Esquadra un cop els va exposar que el banc volia fer fora el Lluís de casa sense que tingués enlloc on anar, i li reclamava un deute de 100.000 euros. Casa seva va estar anunciada a internet per 170.000 euros, 70.000 més del que li reclamaven de deute.

Des de fora de la finca, com que els concentrats li van barrar el pas, la representant del jutjat es va donar per vençuda. «Farem el següent: jo el suspenc avui, li dono un mes més per portar el llançament, i encara que vostè no em signi, jo el dono per notificat, i llavors quedem que el dia 3 de desembre, a les 10 hores, tornarem a fer el llançament». Igual que la gent de la PAH no havia aturat mai un desnonament, els responsables d’executar-lo tampoc s’havien trobat mai una resistència organitzada. La procuradora del banc, Caixa Penedès, va quedar especialment afectada per l’experiència i l’Adrià explica que va demanar no tornar a treballar amb temes de desnonaments. Davant unes poques desenes de persones que s’hi havien congregat per defensar el Lluís, l’única solució que havien vist era girar cua.

«Ara li llegirem els articles que vostè vulnera de la Constitució espanyola, que dice literalmente: “Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho”. Se vulnera también el artículo 33 de la Constitución española, que establece que “el derecho a la propiedad privada estará sujeto a la función social de la propiedad…”», i mentre la comitiva marxava, l’Adrià seguia llegint a crits els articles de pactes internacionals de drets humans que s’haurien violat si s’hagués materialitzat aquell desnonament.

Després d’allò, el Lluís no va parar de lluitar. «He pres aquesta lluita per a la vida. Vaig crear la PAH de la comarca del Baix Penedès i en sóc el portaveu. A les nostres assemblees hi ha unes 250 persones i hem tingut un 100 % d’èxit, hem aturat tots els desnonaments, no hi ha cap persona que s’hagi quedat fora de casa», celebrava el Lluís tres anys més tard. Va superar sis dates de desnonament, fins que el 29 d’octubre del 2012 el jutge va arxivar el seu cas. El banc és propietari de casa seva, però ell és qui hi viu i ja no el faran fora. Des del seu primer desnonament aturat, el símbol de la PAH són els cartells d’«Stop Desnonaments» i el seu crit és «Sí se puede».

L’Adrià explica que després d’V de Vivienda tenien clar que «calia generar un dispositiu que la persona que tingués un problema hipotecari veiés que li donava solucions, havia de ser un dispositiu útil però no assistencialista, perquè enteníem que el problema era estructural i que, per tant, només una mobilització d’una magnitud increïble podia fer que David vencés Goliat». Aturar desnonaments va ser la resposta. Passos molt petits en la lluita per canviar les polítiques d’habitatge, però victòries enormes per a famílies que estaven abocades a quedar-se al carrer, encara que fos com a solució temporal. Sovint, aturar un desnonament equivalia a ajornar-lo, però la PAH va aprendre a celebrar cada petita victòria, i va comprendre que això els permetia seguir caminant i que persones derrotades esdevinguessin lluitadores.

«La PAH ha salvat vides», diu l’Adrià entre llàgrimes uns anys més tard, després del seu pas per la Plataforma. «Quan tanta gent que està en situació d’execució hipotecària troba força per muntar una PAH, i sentir que diuen “a mi m’ha salvat la vida”, això és molt gran, això és política. A vegades penso que la gent no s’adona de com ha estat d’important la PAH, que ha salvat vides, que hi ha gent que només té en ment tirar-se per la finestra, però que ha sentit el missatge de la PAH, i que ha agafat forces, que munta una PAH, que són activistes a muerte».

«Com que ja coneixíem el tema, ens pensàvem que ens trobaríem una ciutadania indignada, perquè era evident que allò era una estafa i un engany col·lectiu», recorda l’Ada. Però es van equivocar. «Per sorpresa nostra, ens vam trobar amb una ciutadania absolutament anul·lada, i amb una ciutadania acrítica, absolutament desprotegida, sense eines, ja no per fer front al problema, sinó per analitzar la realitat, per saber explicar què els estava passant», es lamenta. El treball en col·lectivitat va fer possible donar-li la volta a la situació.

Moltes persones que han passat per la PAH comparteixen relats. «Quan vaig arribar aquí estava morta»; «Quan vaig venir a la PAH estava avergonyida»; «Vaig venir aquí com amb por, molt trista, molt enfonsada, i no em sortia cap paraula, només escoltava… I no entenia res»… Ara expliquen la seva història somrient, dones –perquè la majoria són dones– que s’han adonat que no són menys vàlides pel fet de no poder arribar a final de mes, que no són unes fracassades per ser víctimes de la crisi. Tot i que potser els cauen les llàgrimes quan recorden com havien pensat posar-hi final, al patiment, ara estan plenes de vida i ho encomanen.

També hi havia els menys resignats, aquells que es plantejaven entrar a trets o posar una bomba a la seva oficina bancària, per bé que això tampoc solucionaria cap problema. La primera tasca de la PAH va ser, doncs, posar el focus en la pedagogia, descobrir juntament amb aquelles persones per què havien arribat a aquella situació, com era el problema de la hipoteca, quines solucions hi podia haver…
I, per descomptat, una lliçó fonamental, que va arribar fins i tot abans que el famós «Sí que es pot»: «No estàs sola».

Les places

15 de maig del 2011 La plataforma Democracia Real Ya (DRY) convoca manifestacions a les principals ciutats espanyoles sota el lema «Democràcia real ja! No som mercaderies en mans de polítics i banquers». La manifestació a Madrid acaba amb una acampada a la Puerta del Sol, que serà desallotjada per la policia. L’endemà van començar acampades com a resposta per tot el territori, també a la plaça de Catalunya de Barcelona. Allò era el germen del que es coneixeria com a 15-M, o «moviment dels indignats», que marcava l’inici d’un nou cicle polític. En el terreny electoral es van apreciar poques conseqüències d’aquest canvi. Al cap de pocs dies, la dreta nacionalista catalana, Convergència i Unió, feia fora un desprestigiat Partit Socialista, que des del final de la dictadura sempre havia governat la ciutat de Barcelona, i al cap d’uns mesos el conservador Partit Popular conqueria el Govern de l’Estat amb majoria absoluta. Malgrat tot, el procés que començava aquell diumenge aniria mostrant els seus efectes en molts altres àmbits.

L’Ernest Marco va formar part de DRY i recorda com aquell moviment va néixer a la xarxa. La primera reunió a Barcelona es va convocar a través de Facebook, amb gent anònima, en una cafeteria del centre, de la cadena Viena. Hi havia unes 50 o 60 persones, de les quals només en coneixia un parell. Quan van valorar que el lloc de trobada resultava poc pràctic per reunir-se, van decidir moure’s a Conservas, una sala propera, seu de projectes artístics i activistes. Els va seguir l’agent de seguretat del Viena. «Nosaltres li vam dir que deixés de seguir-nos, que ja havíem marxat de la cafeteria, però ell ens va dir que havia vist la convocatòria a Facebook i que també volia venir a la reunió», recorda l’Ernest, rient.

També la Simona Levi, artista i activista que portava la sala Conservas, va participar en l’organització d’aquell 15-M. «L’ADN del moviment era de ciutadans molt normals, molt poc polititzats, que demanaven un mínim de control dels preus o aturar els abusos de la banca», diu. «Jo soc molt fan del 15-M, perquè si demanes l’impossible el sistema respon i diu “Ui! Com es passen!”, però si li demanes uns mínims molt obvis i que a sobre estan recollits a la Constitució… Els moviments d’esquerres portàvem molt arrelada la idea de tradició i érem molt poc capaços de renovar, i jo crec que el 15-M no ve de cap tradició, i és la composició, que per mi és molt sana».

Però tot i aquest caràcter innovador, la Simona també considera que hi ha una dècada prèvia de «preparació d’una societat civil molt intel·ligent». El 15-M, comenta, beu de l’11-M, quan les protestes organitzades amb els missatges de «Pásalo» de mòbil a mòbil van voler respondre a la manipulació mediàtica al voltant dels atemptats del març del 2004 a Madrid; també, del moviment contra la guerra de l’Iraq, d’V de Vivienda i de la lluita contra l’anomenada Ley Sinde, que permetria el tancament de pàgines web per la via administrativa i no judicial, i a favor de la neutralitat d’Internet.

Tot plegat va ser el caldo de cultiu d’una nova onada de protestes que posaven moltes d’aquestes coses en comú. El primer manifest de DRY demanava la garantia de drets bàsics –«el dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a l’educació, a la participació política, al lliure desenvolupament personal i el dret al consum dels bens necessaris per a una vida sana i feliç»–, així com un canvi polític –«la funció de la classe política hauria de ser portar la nostra veu a les institucions, facilitant la participació política ciutadana mitjançant línies directes i procurant el més gran benefici per al gruix de la societat, no la d’enriquir-se i prosperar amb el nostre esforç, atenent només els interessos dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder mitjançant una dictadura partitocràtica encapçalada per les inamovibles sigles del PPSOE».

Durant setmanes les places es van convertir en espais de trobada i en un lloc on imaginar un altre món possible. La plaça de Catalunya de Barcelona era un formiguer que vessava de vida, ple d’activitats. Al llarg de tot el dia hi passaven coses, hi havia debats, iniciatives, comissions. Als vespres la plaça s’omplia de gom a gom per acollir una gran assemblea: gent massivament atenta a les intervencions i torns de paraula, fent un esforç per seguir els debats des de lluny dels altaveus instal·lats a la plaça, o tapant-se les oïdes amb cotó fluix si eren massa a prop del volum que pretenia arribar a tothom. A la llarga el moviment es va anar descentralitzant cap als barris, creant-hi assemblees o afegint-se a les ja existents, i va connectar intensament amb la lluita pel dret a l’habitatge.

Tot i trobar-hi moltes diferències en el pla organitzatiu, l’Ernest assegura que la PAH i DRY s’identificaven com a part d’un mateix moviment, i tant és així que les demandes de la PAH estaven molt presents en el 15-M, que va resultar un catalitzador de plataformes. Abans hi havia algunes plataformes a Catalunya i també a Múrcia, però poc després del 15-M es multipliquen fins a arribar a una cinquantena per tot l’Estat. «Quan s’acaben les acampades de moltes ciutats, molta gent decideix agafar la línia d’intervenció de la PAH, perquè veuen que és una forma de fer política amb gent que té problemes concrets», diu l’Ernest. «Amb tota la campanya “Stop Desnonaments”, la gent veu que és possible aconseguir objectius, petites victòries, que és una cosa que sempre li ha faltat al moviment i et dona raons per continuar lluitant».

I després d’aturar desnonaments, s’hi van sumar altres propostes. Hi destaca la ILP contra els desnonaments i per la dació en pagament que la PAH impulsava amb el suport d’altres entitats més grans, com les entitats veïnals, les centrals catalanes dels sindicats CCOO i UGT o la Taula d’Entitats del Tercer Sector, que assolí molta força. «Molta gent va veure en la ILP una manera de continuar aquella lluita de les places, i molta gent que es va quedar dispersa va trobar que hi havia una infraestructura, una cosa concreta, que tenia sentit, com parar un desnonament, una demanda de sentit comú, i va haver-hi molts grups del 15-M que volien participar en la ILP i que es van acabar convertint en PAH», apunta l’Adrià Alemany. Amb el temps va arribar a haver-hi més de dues-centes plataformes a tot l’Estat. Aturant desnonaments, recollint signatures, obrint pisos buits d’entitats bancàries per allotjar-hi famílies, negociant col·lectivament amb els bancs per aconseguir solucions per a desenes de famílies que no podien fer front a les seves hipoteques, donant eines de suport mutu i plantant cara al discurs imperant.