Pròleg d’Ada Colau

La Barcelona que amplia els horitzons d’allò possible

Per Ada Colau

Dins la història de Barcelona, que suma mil·lennis, aquest llibre agafa un fragment temporal que és molt petit, però amb els múltiples relats que s’hi recullen i s’entrecreuen es pot apreciar la importància que han tingut l’activisme i els moviments socials en la vida de la ciutat. Comparada amb altres ciutats, és evident que Barcelona té un nivell de teixit associatiu, d’activisme als barris, no només polític i social, sinó també cultural, de cultura popular, que està molt per sobre de la mitjana. El fet que en un període tan breu emergeixin tantes històries per explicar, a banda de tantes altres que es deuen haver quedat al calaix, dona una idea força clara de com és la fisonomia de la ciutat.

La rellevància internacional que té Barcelona, tot i no ser capital d’Estat, no rau únicament en el fet que sigui una ciutat bonica, amable, que ara mateix és atractiva per al turisme, sinó que té molt a veure amb la seva identitat, estretament lligada a la seva trajectòria social i activista. És una ciutat molt viva, plena de valors, i això li ha atorgat un lloc al món. Encara que és una ciutat relativament petita i que està ubicada en un entorn relativament amable del primer món, Barcelona és referència per a moltes lluites, obreres, feministes, veïnals… Aquest elevat nivell d’activisme explica l’evolució històrica de la ciutat i representa un dels elements que la identifiquen davant el món.

Sovint, la historiografia més clàssica no acostuma a recollir aquest tipus d’experiències, que es consideren menors, residuals, marginals o antisistema, per bé que hagin demostrat una capacitat d’incidència força rellevant en l’agenda política, social i cultural de la ciutat. I, afortunadament, més enllà d’aquestes, segur que vindran moltes més de la mà de gent jove que voldrà fer coses des dels marges. És important que totes aquelles persones que vulguin impugnar el sistema, confrontar les versions oficials, crear i desafiar la realitat existent per transformar-la i millorar-la, coneguin referents dels quals puguin aprendre i inspirar-se. És fonamental que pugui haver-hi llibres com aquest que recullin aquestes experiències, perquè, al cap i la fi, aquesta és la nostra història real, que ens permet transcendir-nos i que ens dona dret a intentar tornar a somiar, crear i refutar.

Llegir aquest llibre suposa fer un repàs d’un munt d’episodis de l’activisme social i polític que han marcat intensament l’agenda pública de les darreres dècades a la ciutat, malgrat que, en realitat, els qui ho hem viscut des de dins sabem que no érem tanta gent. Moltes d’aquestes històries eren relativament petites pel que fa a les seves possibilitats materials o a les persones que hi prenien part, però això no ha impedit que tinguessin una immensa capacitat d’incidència. Crec que en gran part això s’explica perquè són experiències, en especial les vinculades a la creació d’espais –espais ocupats, espais alliberats, centres socials…– que han permès transformar les vides de la gent, que han fet possible viure d’altres maneres que no fossin les oficialment establertes.

La història prevista per a la nostra generació traçava que fossis una persona jove orgullosa d’haver nascut en democràcia, i que estudiessis una carrera i aprofitessis els teus estudis per entrar al mercat laboral, i encara que fos en condicions de màxima precarietat, havies d’estar agraït pel simple fet de ser en aquest territori de democràcia i prosperitat. Per contra, vam ser capaços d’obrir espais múltiples i diversos on tot això es va posar en dubte. Ens vam qüestionar des de la nostra existència del dia a dia, com ara les nostres formes de menjar, de relacionar-nos o de valorar els assumptes de gènere i de la nostra sexualitat, fins a temes culturals o la relació que establíem amb totes les dinàmiques globals que aterraven a la nostra ciutat. Tot això va ser possible perquè vam obrir espais en què es podia qüestionar tot, gràcies als quals totes les esferes de les nostres vides es van transformar radicalment.

La capacitat d’incidència social i política d’aquestes petites històries d’activisme en l’agenda de la ciutat i de més enllà només s’explica perquè també van generar formes de vida que modificaven completament els missatges polítics sobre habitatge i altres qüestions específiques, alhora que transformaven les nostres pròpies vides, un fenomen que té una potència que va més enllà de qualsevol programa polític. Quan descobreixes que tens mil potencialitats que pots explorar, treus forces, creativitat i ganes d’actuar i d’incidir que altrament no serien possibles. Això enllaça amb la idea feminista del fet que allò personal és polític, i de la importància de transformar les vides concretes i la quotidianitat per tenir, després, una capacitat d’incidència real, no només formal i programàtica. Encara que no aparegui de forma explícita, crec que en les històries que contenen aquestes pàgines està molt present l’herència del feminisme i l’evolució de l’univers personal com a pas previ per assolir un determinat impacte polític.

Vaig formar part d’algunes de les experiències recollides en aquesta obra, en les quals es respirava tensió sobre si el possibilisme era o no era una traïció a les idees i a l’ambició. Des de Miles de Viviendas, l’Espai Social Magdalenes o la Promoció d’Habitatge Realment Públic, com també des del moviment antiglobalització, sempre hi havia aquest estira-i-arronsa entre els sectors més durs i més autònoms, que adduïen que qualsevol barreja amb el sistema equivalia a renunciar a principis bàsics i corrompre’s, i aquells altres que defensàvem que perquè realment es produís una transformació social calien experiències tan àmplies i plurals com fos possible. En definitiva, es tractava d’assumir que no calia tenir por d’interactuar amb les institucions, justament per avançar en els objectius que ens marcàvem.

Ens deien «possibilistes» o «reformistes» amb to despectiu, però jo sempre vaig estar convençuda que no estàvem renunciant a cap idea ambiciosa de transformació social i d’impugnació d’un sistema que mercantilitza i especula. Tot passava perquè, sense fer-nos enrere en cap de les idees de fons que eren clau, dissenyéssim una estratègia que permetés aconseguir petites victòries que ens empenyéssin a pensar que podíem assolir grans canvis. Dedicar-se simplement a rebutjar-ho tot de forma sistemàtica, en absència d’una estratègia possibilista amb la qual es puguin descobrir altres formes realistes, viables, d’organitzar-se d’una manera molt més justa, democràtica i feliç que la que impera, genera frustració. De vegades et trobaves amb gent que havia estat superpura en els seus idearis que de sobte claudicava i es tornava tot el contrari: s’hipotecava, formava una família tradicional, ho deixava absolutament tot i mai més no tenia cap contacte amb el moviment.

Davant aquestes posicions extremes, sempre vaig ser de les partidàries de buscar alternatives més híbrides, potser més imperfectes o impures; però no ens feia por explorar juntament amb la institució com es podien obrir espais que permetessin que la creativitat i la imaginació fessin aflorar coses que no s’havien previst. I és que generar espais de transformació és un dels factors que més permet avançar. I d’aquelles reflexions prové que, per a un determinat context històric, alguns de nosaltres ens plantegéssim fer una candidatura municipalista per mirar de descobrir si, en efecte, des de dins de la institució es podien obrir més espais. I un cop a dintre, no és senzill: dir el contrari seria mentir. No és gens fàcil i l’experiència resulta força imperfecta, però segueixo pensant que val la pena explorar aquests marcs per arribar a ser capaç de donar més poder a la gent, sobretot a aquelles persones que estan pitjor. Això sí, continuo tan convençuda com abans, o fins i tot més, que això té sentit si a fora hi ha una ciutat organitzada, implicada, crítica i exigent, i que una cosa mai no ha de substituir l’altra. Des del primer dia que vaig entrar a l’Ajuntament vaig tenir clar, i ho vaig dir, que quan passava a ser alcaldessa deixava de ser activista, justament perquè quan era activista no volia que em representessin aquells que estaven a la institució i, per tant, no pretenc representar aquells que són fora. Però sí que aspiro que, d’una manera crítica, siguin propositius i exigents i que no defugin interactuar amb la institució, a fi que es guanyin espais de poder real i concret per a la ciutadania. Tots patim el dèficit de pertànyer a una democràcia molt jove, de tot just quatre dècades, on d’això hi ha poca tradició. Fins al moment hi ha hagut una experiència molt dicotòmica, molt simplista: o estàs dins o estàs fora, o t’adhereixes al poder o hi estàs radicalment en contra. Amb tot, crec que existeix tot un terreny de grisos que hem de reconèixer. Els moviments socials sempre han de mantenir la seva independència i la seva autonomia, però això no significa ser porucs, al contrari. Si estàs segura del que estàs fent, t’has de sentir prou valenta per poder interpel·lar qui estigui a la institució, com ara és el nostre cas, i demanar-nos i proposar-nos coses, sense que ningú deixi de ser qui és, per ampliar l’horitzó d’allò possible.

Barcelona, febrer del 2018