Signatures
«Quan l’Ada em va dir que es posarien a recollir signatures, jo no vaig entendre què dimonis feien, si ja estaven aturant desnonaments i tot plegat», explica el Sergio Salgado, activista del 15-M de Barcelona. Diu que, en canvi, quan va saber què vindria després, ho va entendre tot. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va presentar el 30 de març del 2011 una iniciativa legislativa popular (ILP), és a dir, un projecte de llei que no sortia dels grups polítics del Congrés dels Diputats, sinó de la mateixa ciutadania, la qual havia aconseguit recollir les 500.000 signatures necessàries perquè el Congrés valorés si l’admetia a tràmit. No ho feien sols, sinó amb l’ajut de l’Observatori DESC, on treballava l’Ada Colau des del 2007 i estretament lligat a la PAH, i també de la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya (CONFAVC), de les centrals catalanes dels grans sindicats, CCOO i UGT, i de la Taula del Tercer Sector.
«Nosaltres ens ho havíem plantejat, però no teníem estructura per fer una ILP. Hi havia un moviment, però no prou gran per tirar-la endavant, perquè 500.000 firmes són moltes», recorda l’Adrià Alemany. En unes jornades sobre el dret a l’habitatge es va comentar la possibilitat de posar en marxa la iniciativa amb aquests socis, en què la PAH semblava el menys important de tots. «Internament plantejàvem que si teníem la infraestructura dels grans, seria més fàcil, tot i que al final va ser la PAH qui va recollir més signatures», explica.
La ILP plantejava tres mesures bàsiques. En primer lloc, la regulació de la dació en pagament, que no estava present a la llei hipotecària espanyola, amb l’objectiu de garantir que una família que no pogués pagar la hipoteca tingués prou d’entregar el seu pis per acabar amb el deute. Reclamaven, a més, que aquesta mesura tingués caràcter retroactiu, perquè en cas contrari no beneficiaria les víctimes de l’esclat de la bombolla immobiliària. En segon lloc, demanava una moratòria als desnonaments, per la qual no es fes fora de casa les famílies en els casos en què es tractés del seu habitatge habitual i fossin deutors de bona fe, és a dir, que havien deixat de pagar perquè la seva situació econòmica no els ho permetia. Finalment, reclamaven l’establiment d’un lloguer social, segons el qual les famílies que havien de ser desnonades havien de poder viure durant 5 anys a casa seva pagant un lloguer que no superés el 30 % de la seva renda.
«En aquell moment la gent no sabia ni què era la dació en pagament, i la ILP era la manera de posar-la a sobre de la taula, amb els desnonaments i el lloguer social, com un pack», diu l’Adrià. «També la vèiem com un instrument per articular un moviment incipient; s’havien fet algunes trobades estatals, i això va ser un eix de treball comú que havia de permetre generar un moviment amb objectius comuns, una agenda i vertebrat internament».
El tràmit de la ILP va ser lent. Es va presentar el 30 de març del 2011, però la mesa del Congrés la va rebutjar dos cops per motius tècnics. Un petit partit polític valencià, Los Verdes Ecopacifistas, havia presentat una iniciativa similar dues setmanes abans, i la normativa no admet dues ILP sobre el mateix tema a la mateixa legislatura. El partit no tenia més de 300 militants, de manera que tenia poca capacitat per arribar a 500.000 signatures, i era criticat al País Valencià per votar habitualment amb la dreta i perquè el seu president tenia vincles amb el sector immobiliari. Els impulsors de la nova proposta els van acusar de ser un partit fantasma que amagava la intenció d’impedir la tramitació de la iniciativa de la PAH. Per fi, el 8 de juliol van arribar a un acord perquè el partit retirés la seva proposta i alliberés el camí a la ILP. L’altre tràmit, que trigaria mesos, seria esperar que la junta electoral validés tots els plecs de fulls per començar la recollida de signatures. Això no passaria fins al 17 d’abril del 2012.
Comença la recollida de signatures. «Tot això es coordina des de Barcelona, i havies d’enviar els plecs a les altres PAH, s’havien de reportar cada “X” temps per saber com anava, havies d’estar en contacte permanent amb les PAH i va ser una eina fonamental no només perquè totes les reivindicacions bàsiques del moviment es convertissin en reivindicacions d’una majoria social aclaparadora, sinó també de vertebració del moviment», explica l’Adrià.
«Un dels problemes que teníem per generar moviment dins la pròpia assemblea local era que hi havia molta gent afectada que venia i volia participar, però no sabia com fer-ho, o tenia poc temps, o no podia implicar-se en les diferents comissions. Llavors…, la ILP és sortir al carrer, recollir signatures, parlar amb la gent, sensibilitzar, però també fer comunitat, quedar amb la gent de la teva pròpia assemblea, conèixer-los, empatitzar amb la seva situació, perquè quedes els caps de setmana per anar a mercat a recollir firmes, i això crea comunitat», destaca.
El Carlos Macías va ser una d’aquestes persones a qui la ILP va seduir. Abans del 15‑M no havia havia format part de cap moviment social, i després de passar per les places buscava un espai des d’on actuar. «Allà vaig sentir a parlar d’aquesta gent que aturava desnonaments, i em va atreure que no estigués lligat a cap partit polític i que no només fessin denuncia, sinó que estaven solucionant problemes», recorda. El Carlos no sabia què fer per participar-hi, i li va semblar que recollir signatures era una cosa que queia dins del seu abast. «Van fer una reunió per explicar-nos tot el tema de la ILP i l’Adrià em va dir que feien l’assessorament col·lectiu, que hi anés, i hi vaig anar i em vaig enamorar; estava una mica en xoc, perquè era descobrir una altra ciutat dins la meva ciutat». A partir de llavors es va anar implicant en diferents espais de la PAH, com la coordinació, la benvinguda o, al final, el mateix assessorament. «Vaig estar mesos sense dir res», riu. I va acabar sent-ne el portaveu.
«La ILP va ser com matar dos ocells d’un tret, i en vuit o nou mesos va generar una maquinària supergreixada i cohesionada, tant internament com cap enfora», conclou l’Adrià. «Quan et surten les enquestes i et diuen que el 90 % de la població està a favor de les demandes de la ILP, o que més del 70 % dels votants del PP confien més en la PAH per resoldre el problema de l’habitatge que en el seu propi partit, tot això és fruit de la ILP, no com a recollida de signatures, sinó de tota la dimensió humana que implica, de donar-te a conèixer, de fer-te publicitat. Fa que tothom que signa se senti part d’aquella ILP, i això va fer un moviment social amb una legitimitat brutal, i era la nostra força», recorda.
Calaix
Un dels motius que havia dut a impulsar una llei pròpia era l’absència de respostes de l’esquerra institucional, que deixava en un calaix les mesures per defensar el dret a l’habitatge, o directament promovia mesures per defensar el dret dels propietaris. L’article 47 de la Constitució espanyola, que estableix el dret a l’habitatge, sempre ha quedat supeditat al dret a la propietat.
Durant el Govern del tripartit, les dues legislatures en què els partits d’esquerres van reemplaçar Convergència i Unió al capdavant de la Generalitat de Catalunya, la Carme Trilla va ser la responsable de les polítiques d’habitatge, entre el 2004 i el 2010. El seu equip va impulsar la Llei del Dret a l’Habitatge de Catalunya, que després de tres anys de negociacions es va aprovar quan s’acabava el 2007, «quinze dies abans que esclatés la bombolla», recorda la Carme. «Vam fer la Llei del Dret a l’Habitatge posant tot l’instrumental que vèiem en els països del nostre entorn per evitar l’exclusió d’una part de la població al dret a l’habitatge», assegura.
Tot i que els moviments contra l’especulació van ser crítics amb la llei, també van reconèixer que era innovadora en molts aspectes. Tanmateix, algunes de les seves mesures mai es van arribar a desenvolupar. La més polèmica de totes va ser la del lloguer forçós d’habitatges en situació de desocupació permanent, a través d’una expropiació temporal de l’usdefruit. En altres paraules, que l’Administració podia posar en lloguer els pisos que els propietaris tinguessin buits i fora del mercat de manera injustificada. El 2011, arran de l’aprovació de les lleis Òmnibus, aquelles contra les quals protestava el 15-M i que van comportar condemnes de presó per a vuit manifestants, es va eliminar aquesta mesura. La realitat era, però, que des de l’aprovació de la llei el Govern del tripartit no havia iniciat cap expedient d’expropiació d’usdefruit.
La llei del 2007 contenia altres mesures que pretenien incentivar que els pisos buits es posessin en lloguer i no es quedessin tancats a l’espera d’una oportunitat millor de negoci. Una era la possibilitat que les administracions sancionessin els pisos llargament desocupats amb multes de fins a 900.000 euros. La multa podia arribar a la xifra màxima si la imposava la Generalitat, a 500.000 euros si ho feien els ajuntaments de poblacions per sobre de 100.000 habitants, i a 250.000 euros per als que tenien entre 5.000 i 100.000 habitants. Aquesta mesura, però, també va quedar en un calaix des de la seva aprovació el 2007 fins que la PAH va començar a reivindicar-la ciutat a ciutat.
D’altra banda, en el marc estatal, Carme Chacón, ministra d’Habitatge del Govern del Partit Socialista entre el juliol del 2007 i l’abril del 2008, va anunciar en el seu curt mandat que s’accelerarien els desnonaments de lloguer. Es van obrir nous jutjats per agilitzar-ne el procés i el 2009, ja dins el mandat de la seva successora, Beatriz Corredor, es va aprovar la reforma que establia que els propietaris podien requerir el desnonament quan els inquilins retardessin el pagament d’una mensualitat del lloguer. Ja no els caldria esperar dos mesos, com abans de la reforma. La mesura tenia com a objectiu declarat, igual que el decret de 1985 del també socialista Miguel Boyer, fomentar el lloguer donant facilitats als propietaris.
Anys més tard, quan la PAH presenta la seva ILP i aplega un immens suport social, tots aquests partits hi donaran suport. Tots: els que havien aprovat la llei i l’havien deixat al calaix, els que havien retallat la llei que no s’havia arribat a aplicar i els que havien aprovat mesures que agreujaven el drama de l’habitatge.
Pressió
5 de febrer del 2013 «Els asseguro que si no he llançat una sabata a aquest senyor és perquè creia que era important quedar-me aquí per dir-los el que els hi estic dient, però aquest senyor és un criminal i com a tal l’haurien de tractar vostès». La frase de l’Ada Colau, visiblement afectada, causa un gran impacte mediàtic. El senyor a qui es refereix és Javier Rodríguez Pellitero, vicesecretari de l’Associació Espanyola de la Banca, que havia comparegut abans que ella a la Comissió d’Economia del Congrés dels Diputats. Al cap de pocs dies havia d’arribar la ILP al Congrés, però el representant de la banca defensa que no cal canviar la llei.
«Estem davant una estafa, perquè tot et portava a hipotecar-te», deia l’Ada als diputats. «Alguns han fet un grandíssim negoci, com les administracions, les immobiliàries, i no han assumit la seva responsabilitat, perquè el missatge oficial de l’Estat era que no hi havia una bombolla immobiliària».
Aquella intervenció va representar un boom mediàtic per a l’Ada Colau i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. La seva presència a les televisions es va disparar. Al cap d’un mes obriria un consultori a la revista del cor Pronto, la revista més llegida d’Espanya, en què responia dubtes dels lectors sobre la qüestió hipotecària. La revista fins i tot sortiria als quioscos amb un pack d’adhesius d’«Stop Desnonaments», una campanya que va generar una certa controvèrsia en algunes PAH.
«El cas de Pronto és un exemple extrem, però jo el que vull és arribar a la gent, a tota la gent que tingui aquest problema, i a la qual no puguin arribar els nostres canals propis. Jo he d’anar cap a la gent perquè tinc alguna cosa a comunicar, a informar, i si aquesta gent té un problema que es pot solucionar amb la PAH, ho han de saber», diu l’Adrià Alemany.
8 de febrer del 2013 El grup promotor de la ILP anuncia que ha recollit 1.402.854 signatures de suport: gairebé el triple del mig milió necessàries, aquell que el 2011 els semblava un repte difícil d’assolir. La pressió social per a l’aprovació de les mesures no para de créixer i el 12 de febrer el Congrés ha de votar si admet la iniciativa a tràmit o si la descarta abans de debatre-la. El Partit Popular, amb majoria absoluta a la cambra, havia anunciat que votaria en contra del debat de la llei. En canvi, sí que aprovaria el mateix dia el debat d’una altra ILP per declarar la tauromàquia com a Bé d’Interès Cultural i protegir-la.
La PAH declara la guerra: primer, amb l’enviament de cartes a tots els grups parlamentaris per demanar-los que s’hi pronunciessin; després, abordant a través de xarxes socials els diputats que no n’eren favorables, i finalment, amb correus electrònics. Tot allò es feia en el marc d’una campanya anunciada per assenyalar els responsables de no aprovar una llei que pretenia salvar vides: els escraches.
12 de febrer del 2013 Al final del dia s’ha de votar l’admissió a tràmit de la ILP i el Partit Popular insisteix que hi votarà en contra. El portaveu del partit, Alfonso Alonso, declara que es tracta d’un «“no” amable». La indignació és gran i va creixent al llarg del dia, amb concentracions a les seus del partit a les principals ciutats espanyoles. «Fins pocs minuts abans que el Partit Popular intervingués al Congrés, havien deixat molt clar que anaven a impedir la tramitació, cosa que nosaltres vam denunciar com una manca de democràcia, perquè no era una qüestió només de la nostra iniciativa, sinó el fet que tu compleixis tots els requisits de la llei, tripliquis les firmes que demanen, amb gairebé un milió i mig, i que, a pesar d’això, es plantegessin fer servir la seva majoria per bloquejar-ho i que ni tan sols es debatés… Era realment incomprensible», recorda l’Ada, que aquell dia era al Congrés en representació del grup promotor de la ILP.
«Això va generar un suport ciutadà a la nostra crida, i els diputats i diputades van rebre milers de correus en pocs dies. Es van organitzar concentracions al Congrés i davant de les seus del PP, i això es respirava allà a dins, es notava aquella tensió, que el carrer entrava allà dins, i això sens dubte va fer canviar el sentit del vot», assegura. A falta de pocs minuts perquè tingués lloc la votació, el partit del Govern espanyol anunciava que permetria el debat de la iniciativa. La concentració a la seu del PP al carrer d’Urgell de Barcelona esclatava d’alegria. El següent repte era aconseguir que s’aprovés la llei, i aquí era on tenien un paper clau els escraches.
Escrache
Escrache es va convertir en la paraula més sonada en els entorns activistes a principis del 2013. Era un terme provinent del parlar col·loquial de Buenos Aires, i en el context en què es feia servir, de lluita contra la impunitat dels responsables de la dictadura militar argentina, escrachar significava posar en evidència, revelar en públic o fer aparèixer la cara d’una persona que pretén passar desapercebuda.
«La nostra intenció era clara: treure a la llum allò ocult, amagat, i mostrar-ho, perquè si no hi ha justícia, hi ha escrache», afirmen els seus impulsors, l’organització HIJOS (Hijos e Hijas por la Identidad y la Justicia contra el Olvido y el Silencio). Es tracta d’una entitat que defineix la seva raó de ser com la lluita contra la impunitat, i per la reconstrucció de la història sense veritats falsejades, la restitució de la identitat de nois i noies que van ser separats dels seus pares i mares i la reivindicació d’aquests progenitors i els seus companys.
La pràctica de l’escrache va sorgir amb la voluntat de fer justícia. A la impunitat jurídica que suposaven les lleis de «punt final», que no permetien sotmetre a judici els responsables d’assassinats, desaparicions i tortures, s’hi afegia la impunitat social garantida per l’anonimat en què vivien les persones que van sostenir la dictadura a l’Argentina entre 1976 i 1983. Aquesta impunitat, valorava HIJOS, podia desaparèixer quan s’identificava aquests individus. L’escrache no era una manifestació com qualsevol altra, sinó que pretenia ser transformador en si mateix.
«Com que no hi ha una justícia formal, s’organitza una justícia social, i és la ciutadania qui, sense fer cap tipus d’acte violent, s’organitza col·lectivament per assenyalar aquestes persones, per visibilitzar i que tothom sàpiga que aquesta persona, que es mou en un determinat barri, que va a dinar a un lloc determinat, que treballa a tal lloc o fa tal acte públic, que tothom sàpiga de què és responsable», explicava llavors l’Ada. «Salvant les distàncies, perquè en el nostre cas no estem parlant d’una dictadura, com a mínim en sentit clàssic, estem parlant d’una dictadura financera, perquè ara mateix totes les nostres polítiques socials i drets fonamentals estan compromesos per les malifetes d’aquesta classe financera; el context és diferent, però té una similitud profunda amb una situació d’injustícia generalitzada, de vulneració de drets fonamentals en què els responsables no només no han de respondre pels seus crims, sinó que, a més a més, són premiats per la gestió pública», afegia.
La campanya d’escraches comença amb una carta a tots els diputats del Congrés que els convida a apropar-se a les assemblees de la seva PAH més propera per conèixer la realitat sobre la qual havien de decidir. Exigeixen, també, una declaració pública de tots els diputats sobre la intenció del seu vot. I l’escrache comença a les xarxes. S’interpel·larà massivament els diputats a través de correu electrònic, de Twitter i de les seves pàgines de Facebook fins que es pronunciïn.
La primera decisió consistirà a votar a favor de l’admissió a tràmit de la ILP perquè es pogués debatre, cosa que va ser possible gràcies al canvi que va provocar la pressió social sobre la negativa del PP. La PAH havia convocat manifestacions arreu de l’Estat per al 16 de febrer, i allà anunciarà la posició de diputats i diputades davant la seva apel·lació. «A aquells que no es comprometin amb les demandes de mínims de la ILP els farem directament responsables del patiment de la gent i, per tant, els assenyalarem, en el sentit que informarem la ciutadania que aquestes persones són responsables que no prosperin aquestes mesures», avançava l’Ada. El Partit Popular s’hi oposaria.
La PAH endegarà una campanya amb vídeos a les xarxes socials i accions al carrer amb el lema «Hi ha vides en joc» per mostrar la situació de les persones que necessiten que s’aprovi la llei. El 12 de març publiquen un vídeo titulat «D’afectat a diputat», en què, a falta de respostes a les cartes que convidaven els representants a les assemblees de la PAH, les persones afectades es dirigeixen als membres del Congrés: «M’aproparé jo a vostè, perquè resulta que vostè em representa, però no em coneix, no sap res de mi».
13 de març del 2013 A Barcelona està plovent, però això no és un obstacle per a la PAH. Mig centenar de persones pugen fins a dalt de tot del carrer de Balmes, al barri de Sant Gervasi, davant de la casa de la diputada del PP Maria Ángeles Esteller, o, si més no, a «un dels domicilis que té», segons matisava l’Ada, que demanava que «aquests diputats que tenen tants domicilis escoltin la ciutadania». Aquesta seria la primera persona entre molts diputats que rebria visites de la PAH arreu de l’Estat.
Sota una munió de paraigües, hi destacaven dos grans símbols. Havien dissenyat la campanya juntament amb el col·lectiu Enmedio, format per artistes activistes provinents de Las Agencias o d’V de Vivienda, a partir de dues idees senzilles: un gran botó verd de cartró, que hi diu «Sí se puede», el lema de la PAH; i un altre de vermell, que representa el vot contrari a la ILP, en què es llegeix «Pero no quieren». És l’eix vertebrador de la campanya d’escraches; és possible canviar la llei per donar una solució a les persones afectades, però els diputats no tenen la voluntat de fer-ho.
Con que és una qüestió de voluntat, convidaran el barri de la diputada a ajudar-los a fer-la canviar d’opinió. En alguns comerços penjaran un cartell amb la seva foto i la llegenda: «La senyora Maria Ángeles Esteller Ruedas ha rebutjat la nostra invitació, així que hem decidit visitar el seu barri per a informar-la personalment i demanar-vos, als seus veïns i veïnes, suport per difondre les nostres demandes i traslladar-les a la senyora Maria Ángeles Esteller Ruedas, si és que tenen l’oportunitat».
Els afectats van escriure postals per a la diputada en què relataven la seva situació i les van entregar al domicili, per després prendre el micròfon, explicar els seus casos i demanar-li que votés a favor de la ILP. «He hipotecat el meu pis, però no la meva vida», sentenciava un d’ells, i acte seguit un altre explicava que vivia amb 426 euros al mes i que tenia dues filles que havia d’alimentar. «Jo voldria demanar als diputats que pensessin una mica més en el poble i en les conseqüències del que fan», deia una senyora que, als 70 anys, es veia en perill d’acabar al carrer.
Quan una periodista li va preguntar si aquestes accions no representaven «massa pressió» per als polítics, l’Ada va respondre amb contundència: «Massa pressió és aquesta llei injusta». En aquest sentit, un dels afectats va demanar la paraula per dir que «violència és que et trenquin el pany, que entrin els dels jutjat amb dos policies armats a casa teva, que et treguin a tu i als teus fills de casa i et deixin sense sostre». «Que pensin en els seus fills», exigia un altre als diputats, «que quan arribin a casa i se’ls trobin, els hi caigui la cara de vergonya».
Oposició
De la mateixa manera que la PAH havia centrat tota l’atenció mediàtica i havia aplegat molts suports en el transcurs de les setmanes prèvies, la campanya d’escraches posa en contra el gruix dels opinadors públics i de representants de la política institucional, incloent-hi els de partits favorables a la ILP. Acusen la Plataforma d’assetjament i violència, i els diuen que anar a les cases «no pot ser». Els afectats, per contra, tenen en compte la violència que pateixen a casa seva quan són víctimes d’un desnonament, i segueixen un acurat protocol d’actuació en relació amb els escraches que els fa sentir segurs i immunes al bombardeig mediàtic.
El tema va dominar els telenotícies i va omplir pàgines i pàgines de diaris. La cobertura dels escraches era molt superior a la que havien merescut les campanyes d’«Stop Desnonaments» i de l’Obra Social, tot i que aquestes darreres sí que desobeïen la legalitat vigent. El Ministre de l’Interior de llavors, Jorge Fernández Díaz, va qualificar els escraches d’«actes de persecució i intimidació que vulneren el dret a la intimitat personal o a la inviolabilitat dels domicilis»; però l’únic qüestionament legal que els hi va poder fer realment va ser que eren manifestacions no comunicades amb antelació a les autoritats. Això no evitaria que la PAH comencés a ser comparada amb el terrorisme o el nazisme.
«Quan ens van intentar criminalitzar no els va sortir bé, perquè ja era massa tard», recorda l’Adrià Alemany. «Ja havíem sortit al carrer, un milió i mig de persones havien signat, ens coneixien, havien estat parlant amb nosaltres». El suport social a la ILP seguia sent majoritari, i el Partit Popular havia de gestionar-ne la pressió.
«Només la PAH va aconseguir que el Govern estigués debatent les tres mesures de mínims, que tingués una pressió al carrer supergran i que li estiguessin fent el buit tots els altres partits polítics», diu l’Ernest Marco. Recorda que un amic argentí li comentava, sorprès, que al seu país van trigar anys a popularitzar el terme escrache, i en canvi, a Espanya el president compareixia al cap de pocs dies per abordar la qüestió com si fos davant del gran problema del país.
Havien espremut totes les vies democràtiques que oferia el sistema per canviar una llei que consideraven injusta, i per això anaven a buscar els diputats a casa; però aquesta situació acaba conduint el moviment a demandes de més democràcia. «Al principi teníem uns objectius de mínims, solucionar els casos particulars, que ens permeten apropar-nos als objectius de màxims, com canviar la llei, però de cap manera havíem arribat a imaginar ni que arribaríem a aquest nivell de suport social ni que aquests objectius de màxims acabarien qüestionant el mateix sistema», considera l’Ernest. La PAH, afirma, es va convertir en la principal oposició al Govern.
A pesar de totes les victòries, del suport social, de l’articulació d’un moviment…, la ILP no aconsegueix l’objectiu que s’havia proposat. En el tràmit parlamentari el Partit Popular modifica fins a tal punt la proposta que la llei que acabaran aprovant tindrà ben poc a veure amb la ILP. No hi estableix ni la dació en pagament, ni una moratòria als desnonaments ni el lloguer social. Per això, el 18 d’abril del 2013 la PAH decideix retirar la seva proposta, perquè no es pogués dir que allò que s’aprovava tenia res a veure amb la ILP.
Aquell va ser un punt d’inflexió per a la PAH, i segurament per a molts moviments socials. Mentre a les places el 15-M que va fer esclatar tot el potencial de la lluita contra els desnonaments cridava «Ningú no ens representa!», els afectats per la hipoteca ja treballaven amb diverses entitats per portar al Congrés una proposta que canviés la llei hipotecària i donés solucions als problemes que havien detectat. Abans del tràmit de la ILP, l’Ada insistia que si el Congrés no l’aprovava, tampoc es quedarien de braços plegats, ja que la seva lluita, subratllava, no era opcional. «Cal un canvi legislatiu, no podem estar vint anys al carrer aturant desnonaments, tot i que si fa falta, ho farem», dirà uns anys més tard el Carlos Macías, quan ja havia ocupat el lloc de l’Ada com a portaveu.
La PAH va fer tots els passos que la llei posava al seu abast per frenar la sagnia dels desnonaments, i no va obtenir resposta. L’Ernest assegurava llavors que «en el moment actual la PAH ja no simbolitza només la lluita per un habitatge digne, sinó que ja parla d’una qüestió molt més àmplia, que és la democràcia que hi ha en el nostre país, i això ha sigut una mica el fruit del recorregut d’aquests dos anys amb la ILP». «Llavors, diem que aquí no hi ha democràcia, perquè no pot ser que aquell búnquer estigui bloquejant la voluntat popular de la població que està d’acord massivament amb aquestes demandes», afegia l’Adrià.
Després d’això, algunes persones, com l’Adrià i l’Ada, apostaran per fer fora els qui manen ocupant les institucions, amb una proposta electoral que portaria l’Ada a l’alcaldia de Barcelona. Des d’allà impulsaran un munt de mesures, com una unitat especialitzada a negociar amb jutjats i propietaris a fi d’evitar que la gent es quedi al carrer, per bé que tampoc trobaran una solució definitiva als desnonaments. D’altra banda, encara dins la PAH, una estratègia que pren força és el que anomenen «trencar per baix». Si havien arribat al més alt nivell legislatiu, i tot i el gran suport social no havien aconseguit cap resposta positiva, el nou objectiu consistia a buscar-la en nivells més propers. En primer lloc, les PAH catalanes van portar als ajuntaments mocions pel dret a l’habitatge, que s’aproven en més d’un centenar de municipis, amb mesures com ara multes als pisos buits. Mentrestant, van treballar per buscar l’encaix en la legislació catalana de les mesures que van dur al Congrés amb una ILP autonòmica, que hi afegia unes quantes mesures que responien a la creixent problemàtica dels desnonaments de lloguer i a les situacions de pobresa energètica. Van aconseguir que l’aprovés el Parlament, van ser capaços de canviar la llei des del carrer, però el Tribunal Constitucional va dictaminar que allò era un assumpte d’Estat i va tombar la llei catalana. La trinxera de la lluita pel dret a l’habitatge sobreviu al carrer.
Autotutela
Mentre les institucions no garanteixen el dret a l’habitatge, el moviment aposta per l’autotutela de drets, amb respostes concretes a problemes concrets. «Tota aquesta pressió amb la ILP, tot aquest empoderament, aquest canvi de mentalitat, facilitava moltíssim les negociacions a nivell particular. Aconseguíem més dacions en pagament gràcies a aquesta pressió atmosfèrica, perquè el 90 % de la població estava d’acord amb nosaltres», assegura l’Adrià. «Tot allò que el PP no va fer al Congrés ho està fent la PAH dia a dia en les seves assemblees, al carrer o negociant amb els bancs».
Pel que fa a aturar desnonaments, més enllà de seguir plantant-se a les portes de les cases, la PAH ha desenvolupat molts mecanismes que, juntament amb alguns petits canvis legislatius que s’han assolit, permeten aturar força desnonaments abans que sigui necessari oposar-hi resistència a la porta, sigui negociant amb l’entitat bancària o amb els jutjats.
L’Obra Social de la PAH també va seguir creixent, amb una notable acceptació social. «Tenim molt clar que és una victòria de la PAH que en l’imaginari col·lectiu ocupar sigui un dret i s’hagi de dur a terme quan hi ha un dret vulnerat, i això fa cinc o deu anys no estava tan clar; però ara la gent veu que l’habitatge buit ha de tenir una funció social», considera la Gala Pin.
De fet, la desobediència segueix sent el recurs de la PAH per a les ocasions en què no troben altres solucions. Una de les estratègies per trobar-les és negociar col·lectivament amb les entitats financeres. «Hi va haver un boom de gent que acudia a les assemblees de la PAH amb problemes d’hipoteca, i amb més de sis-centes persones les assemblees no es podien gestionar, així que ens vam dividir per entitats bancàries», explica el Carlos.
«En el cas de CatalunyaCaixa, a nivell de totes les PAH catalanes teníem set-cents casos que no podíem negociar un a un, així que vam ocupar les oficines per reclamar un mínim per a la negociació col·lectiva, que és una interlocució amb algú amb poder de decisió, en aquest cas el Departament de Riscos», recorda. Aquests processos sovint comporten accions de pressió que busquen incidir en la imatge pública de les entitats financeres.
La PAH ocupa sempre amb alegria. En una oficina bancària, ja sigui per defensar un cas individual, ja sigui per establir una negociació col·lectiva, no hi ha desànim malgrat que les situacions siguin dures, tot i que qui l’ocupi acumuli un deute que mai no podrà pagar o estigui a punt de quedar-se al carrer. Dels fullets publicitaris en fan confeti, canten i ballen, dinen en comunitat, i si els desallotgen, sovint fan mofa dels antiavalots que els arrosseguen al carrer. El Matías González, que ja va aconseguir un lloguer social, fa sempre una cara molt seriosa, però no es perd ni una acció de la PAH, i és el primer a arribar amb barrets verds de lluentons i tota mena de complements festius. Fins i tot es disfressen de voltors quan han de protestar contra el fons d’inversió Blackstone, que compra massivament les cases de famílies desnonades.
És així com aconsegueixen dacions en pagament, condonacions de deutes i lloguers socials. El Carlos destaca que, combinant la pressió i l’alegria, els bancs apliquen dia a dia les tres mesures de la ILP que el Congrés no va aprovar.