Cases sense gent, no s’entén

Una universitat

El curs 2008-09 les universitats bullien en la recta final de la lluita contra una reforma educativa. Assemblees i sindicats d’estudiants, i també una part del professorat, denunciaven des de feia temps que l’anomenat Pla Bolonya, amb el pretext d’adaptar la universitat al marc europeu, posava l’ensenyament superior al servei del mercat. Aquell moviment va ser la primera experiència de politització per a moltes persones, entre elles la Sílvia Abadia, que estudiava Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. «Jo ja tenia unes idees una mica progressistes, per dir-ho així, i arriba a la meva facultat el moviment anti-Bolonya, i m’hi vaig posar de cap», recorda.

20 de novembre de 2008 Després d’una setmana de tancades a diverses facultats, una manifestació recorre el centre de Barcelona per denunciar una imposició autoritària del Pla Bolonya. Després que la policia dissolgui la manifestació amb càrregues i causant ferits, centenars d’estudiants es dirigeixen al Rectorat de la Universitat de Barcelona. Allà comença una tancada que dura quatre mesos, fins que és desallotjada pels Mossos d’Esquadra el 18 de març del 2009 a petició del rector Dídac Ramírez. S’acabava el curs, i tot i que algunes mesures s’havien atenuat, amb l’inici del nou curs començaria a implementar-se el gruix del pla de reforma.

«A l’ocupació del Rectorat es va generar una comunitat molt maca, amb idees superestupendes, i vam dir: “Com que hem perdut la batalla contra el Pla Bolonya, farem la nostra pròpia universitat”, així que vam decidir ocupar un espai per fer una universitat lliure, i per viure-hi, perquè, és clar, després de quatre mesos vivint en comunitat, doncs no volíem tornar a casa», recorda la Sílvia. Així, la nit del 5 al 6 de juny van ocupar un edifici al carrer de Casanova, al barri de Sant Antoni, d’on havien marxat els inquilins que tenien contractes antics, com a conseqüència de l’assetjament immobiliari. A l’inici del curs següent, allà s’inauguraria la Universitat Lliure La Rimaia.

Pel Jesús Rodríguez, la Rimaia no és fruit del moviment okupa del qual ell havia format part des dels anys noranta. «Jo ho lligaria més amb un postmoviment estudiantil que va entrar a edificis com a pràctica de mantenir la col·lectivitat que s’havia viscut a la tancada a la universitat, com el que va significar per a la meva generació les acampades del 0,7 %: va ser una trobada amb allò col·lectiu», assegura. La Sílvia destaca, però, que la Rimaia és hereva de Magdalenes, de les Promocions d’Habitatge Realment Públic o de La Carboneria, un centre social okupat el novembre del 2008 al barri de Sant Antoni. «Al principi érem merament estudiants, l’únic que hi havia que havia format part d’aquests altres espais era el Pablo Molano, però després sí que s’hi va anar sumant altra gent d’aquest entorn, gent que havia estat en aquests moviments i que li va molar la feina que fèiem a la Rimaia», explica.

La Universitat Lliure seria desallotjada el febrer del 2010, però l’endemà del desallotjament ocuparien un altre edifici molt a prop, a la Gran Via, la Rimaia II. Encara hi hauria una Rimaia III, aquest cop a la ronda de Sant Pau, al barri del Raval, després d’un altre desallotjament. Més enllà de l’espai físic, que aniria canviant, la Rimaia va esdevenir un punt de trobada de lluites. «Com que érem frescos i jovenets i no estàvem vinculats a cap mena d’identitat política, doncs la gent no tenia cap mena de problema de fer aliances amb nosaltres», apunta la Sílvia. D’aquí que participessin en tota mena de campanyes i que teixissin xarxes i coordinació amb diversos espais ocupats, o abans de la Rimaia, o després, a partir del seu entorn.

Un dels espais en què la Rimaia es va trobar còmoda va ser el que es va anomenar el Moviment del 25. Després de l’aprovació, el juny del 2010, d’una reforma laboral per part del Govern del socialista José Luis Rodríguez Zapatero, es va començar a reunir a Barcelona una assemblea de persones treballadores, aturades i en situació precària que trobaven que els grans sindicats, CCOO i UGT, no els representaven. Aquests sindicats convocarien una vaga per al 29 de setembre. El dia 25 –i d’aquí el nom del moviment– s’ocuparia l’antiga seu del Banc Espanyol de Crèdit a la plaça de Catalunya amb el lema «Quina és la teva vaga?». Seguien el fil de la campanya i les ocupacions de «Quina és la teva guerra?» d’uns anys abans, amb algunes persones que hi havien estat implicades. «La idea és crear un espai de confluència per a totes aquelles persones que se senten soles davant d’una crisi sistèmica que ataca totes les esferes de la nostra vida», deia el manifest del Moviment del 25.

Més enllà de la línia del coneixement autogestionat i del treball amb moviments socials en l’àmbit de la ciutat, per a la Rimaia era prioritari el treball amb el barri. «Quan estàvem a la ronda de Sant Pau, diverses persones i famílies del barri venien a demanar-nos lloc, o a demanar-nos ajuda, i quan hi havia alguna família que es quedava sense casa, a vegades la portàvem al segon pis de l’edifici, que no l’utilitzàvem gaire, però sobretot ajudàvem a ocupar», recorda la Sílvia. La Rimaia va arribar a tenir una oficina d’ocupació destinada a ajudar a accedir a un habitatge a persones que ho necessitaven.

Nou Barris

El Salva Torres va arribar al barri de Porta, al que seria el districte de Nou Barris, quan era un nen, als anys setanta. Nou Barris és el districte més pobre de la ciutat, construït en gran part durant el boom de la construcció del franquisme. Durant la transició també va ser dels més combatius, amb un moviment veïnal potent que reivindicava serveis bàsics que no hi havien arribat. La tradició de lluita del barri ha perviscut, però molt sovint amb dinàmiques pròpies, diferents de la resta de la ciutat.

Quan a mitjans del 2006 al centre de Barcelona es comencen a convocar assemblees per un habitatge digne, que acabarien sent V de Vivienda, a la perifèria ja feia mesos que havien posat en marxa l’Assemblea pel Dret a l’Habitatge Digne de Nou Barris, amb diverses entitats veïnals i juvenils que seguien les reivindicacions de la Carta de mesures contra la violència immobiliària i urbanística impulsada l’any anterior.

«Amb l’esclat de la bombolla immobiliària, tot i que hauria semblat que la gent s’hauria d’animar, una bona part de la gent jove es va desinflar bastant, i cap al 2008 quedàvem molt poquets a l’assemblea i li vam donar un gir», recorda el Salva. Ja no es tractava de denunciar la bombolla, sinó de proposar-hi alternatives. La que van plantejar va ser reivindicar que en cada barri hi hagués 500 habitatges de lloguer públic al 20 % de la renda de les famílies. Així, el 2010 l’assemblea es convertiria en 500×20, un referent al districte en matèria d’habitatge.

Nou Barris va ser de les zones més afectades per la crisi dels desnonaments, especialment el seu barri més allunyat del centre de la ciutat, Ciutat Meridiana, construït als anys seixanta al mig de la serra de Collserola, circumstància que fa que fins i tot el clima sigui més hostil que a la resta de Barcelona. És el barri més pobre de la ciutat, un dels que té els pisos més petits, i va esdevenir el refugi per a moltes famílies migrants que arribaven a la ciutat en situacions precàries. L’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana va batejar el barri com a Villa Desahucio per denunciar la sagnia diària de persones que havien d’abandonar les seves cases, i assegurava que en plena crisi de l’habitatge un dels seus carrers, el Perafita, era el carrer amb més desnonaments de tot Espanya.

Davant d’aquesta crisi i de la manca de resposta, esdevé habitual l’ocupació de pisos buits. A Ciutat Meridiana, els bancs que es quedaven els pisos després dels desnonaments no tenien interès a tornar a posar-los al mercat, ja que els preus a què els podien vendre eren molt baixos i l’atractiu de la zona, més baix encara. En menor mesura, aquesta acumulació de pisos a l’espera d’un millor moment per vendre’ls es repetia a tota la ciutat. D’aquí un dels crits més freqüents del moviment pel dret a l’habitatge: «No s’entén, gent sense casa, i cases sense gent».

«Han vingut a 500×20 bastantes famílies que viuen ocupant un pis i necessitaven ajuda per aturar els seus desnonaments», assegura el Salva. «Jo crec que s’ha estès bastant aquesta pràctica, i de fet una de les nostres propostes és que la gent ocupi pisos; de pisos particulars, els hi diem que no, però que mirin la cambra de la propietat i ho facin amb els dels bancs», explica.

12 de gener del 2011 500×20 atura el seu primer desnonament al barri del Verdum. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca ho feia des de feia uns mesos i van seguir el seu exemple de posar-se a la porta per impedir-ho. Al pis hi vivien el Gabriel, la Rosa i els seus tres fills. Després de quedar-se al carrer, van ocupar un pis buit de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya. Es van fer un fart de demanar una alternativa per a la seva situació, i no van rebre cap resposta. «Abans d’aturar el desnonament havíem fet molts moviments a nivell de l’Administració, fins i tot teníem un dictamen de la síndica de greuges de Barcelona donant-los la raó, i vam dir que calia defensar que estiguessin ocupant un pis públic», recorda el Salva.

La gent de 500×20 va aturar el desnonament del Gabriel i la Rosa aquell cop i encara dos cops més, però, finalment, el 28 de setembre es van quedar al carrer. Els jutjats havien deixat oberta la data del desnonament, i així, sense saber quin dia s’executaria, era difícil preparar-hi una resistència. La policia va irrompre brutalment a casa seva. Els pares van denunciar que fins i tot el seu fill mitjà, d’11 anys, havia rebut cops de la policia. Davant la manca d’alternatives, tots cinc es van instal·lar al menjador de casa de la mare de la Rosa.

Suport mutu

En la preparació del 15-M van participar col·lectius que més tard es van veure sobrepassats per gent de tota mena que s’aplegava a les acampades a les places. «Al principi ho estaven preparant a través d’internet, van començar a aplegar-se tot de friquis informàtics, i no sabem com allò va transcendir i va arribar a tothom i van començar a fer assemblees, on també hi havia gent que feia més el vincle entre aquests espais de xarxes i els de moviments socials», recorda la Sílvia Abadia. Des de la Rimaia, quan van veure què s’estava organitzant, s’hi van apuntar.

«Recordo, la primera nit d’acampada, que érem 55 o 60 persones; doncs 30 érem de la Rimaia, i com que érem la meitat, vam començar a dinamitzar les primeres assemblees, a portar de casa fogons, bombones de butà, estoretes… En un principi, el primer, segon o tercer dia, la Rimaia va posar tota la part logística a la plaça», explica. Aquest paper va durar poc, però. La Sílvia va sortir de la ciutat uns dies per feina i quan va tornar no reconeixia la plaça: «Era un divendres al vespre i hi havia com unes 3.000 persones; a partir d’allà vam seguir estant-hi, però com qualsevol altre, ni tan sols estàvem a la mateixa comissió, sinó vivint allò».

Durant l’acampada hi ha una efervescència d’iniciatives, s’hi creen comissions que treballen sobre els temes més diversos, més enllà de la logística i la coordinació, i a principis de juny es pren la decisió de descentralitzar el moviment, que era incapaç de mantenir gaire temps més aquella vitalitat a la plaça de Catalunya, així com de crear assemblees als barris o incorporar-se a les que ja existien, algunes des de feia temps i d’altres sorgides embrionàriament arran del Moviment del 25. La gent de la Rimaia passa a centrar els seus esforços en l’assemblea del barri de Sant Antoni. En els mesos següents a l’acampada, a Barcelona hi havia manifestacions pràcticament diàries de lluites vinculades al 15-M.

14 de juny del 2011Les assemblees dels barris de Barcelona i d’altres municipis catalans estan cridades a concentrar-se a la nit al voltant del Parlament en una acampada contra la votació que es durà a terme l’endemà. Es tracta de les anomenades lleis Òmnibus, amb què el Govern de Convergència i Unió sorgit de les eleccions autonòmiques del novembre pretén impulsar un paquet de retallades socials. L’endemà, abans que comenci la votació, hi haurà càrregues policials contra l’acampada i intents de desacreditar el moviment que feia un mes que anava acumulant legitimitat. Vuit persones acabarien condemnades a penes de presó per les protestes d’aquell dia. Abans, però, el matí del dia 14, una de les activitats que es fan en el marc del 15-M és aturar el desnonament del Matías González i el seu fill adolescent al barri de Sant Andreu.

El Matías, que va haver de deixar de pagar la hipoteca perquè no tenia més de 400 euros al mes per viure, va aturar fins a tres desnonaments abans d’aconseguir, el setembre del 2012, que el banc li condonés el deute que li havia quedat després que li prenguessin la casa. Després d’això va seguir sent un dels militants més actius de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.

Aturar desnonaments es va convertir en una pràctica habitual dels espais sorgits del 15-M, i no només amb la PAH. En molts barris es van establir Xarxes de Suport Mutu que col·laboraven amb els col·lectius pel dret a l’habitatge i que aturaven desnonaments de famílies que estaven de lloguer o ocupant.

25 de juliol del 2011 L’assemblea del barri del Clot i l’associació 500×20 convoquen una concentració per aturar el desnonament de la Verónica Loká, l’Eliseo Loyé i els tres fills de la parella. Portaven vint-i-sis anys vivint de lloguer en un pis del número 22 del carrer d’Andrade, i a diferència d’altres casos que començaven a sortir a la llum en aquell moment, ells sí que estaven al dia del pagament del lloguer, però no podien fer front a la pujada del preu que els reclamava el propietari. Feia quatre anys que hi litigaven, però finalment va arribar la data de desallotjament.

A l’escalf del 15-M, tres-centes persones es van concentrar davant l’edifici per donar-los suport. La pancarta penjada al balcó de la Verónica i l’Eliseo era eloqüent: «Si sola no pots, juntes ho podem tot. Xarxa de suport mutu». El que no s’esperaven era una reacció oficial tan diferent de la dels desnonaments anteriors. Un gran desplegament policial va carregar contra els manifestants per poder fer fora la família de casa. Hi havia vint furgons d’antiavalots. Després de les càrregues, van entrar al pis pel balcó amb una escala, per arrossegar la família al carrer. La parella també va rebre cops de la policia, i la Verónica, que no s’esperava aquell desenllaç, recordava l’endemà que encara tenia la roba estesa a la casa que havia deixat de ser la seva.

25 de setembre del 2011 La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca convoca manifestacions a tot l’Estat sota el lema «Pel dret a l’habitatge digne: Dació en pagament retroactiva, Stop Desnonaments i lloguer social ja!». A Barcelona unes 5.000 persones responen a la crida. Entre elles, el Matías, amb una pancarta d’«Stop Desnonaments» a la qual ha enganxat pans i xoriços en referència a un dels crits del 15-M: «No hi ha pa per a tant de xoriço». El 4 d’octubre l’espera una tercera data de desallotjament i, després del cas de la Verónica i l’Eliseo, tem que aquest cops es quedarà al carrer. No serà així. Durant el recorregut alguns manifestants reparteixen octavilles cridant a aturar el desallotjament de diverses famílies, previst per al cap de quatre dies, al número 109 del carrer de Sant Pau, al Raval.

29 de setembre del 2011 Més de dues-centes persones s’apleguen a partir de les sis del matí davant de Sant Pau 109. A l’edifici hi ha catorze habitatges. En tres hi viuen famílies amb contractes antics, que paguen lloguers molt baixos; altres deu pisos estan ocupats per famílies que no poden pagar un lloguer, i un està buit des que es va cremar. La propietària, diuen els veïns, vol desallotjar-los per reformar tot l’edifici. De moment, ha arribat l’ordre de desallotjament per a cinc famílies.

Molt a prop d’allà hi ha la tercera seu de la Rimaia, i els veïns hi van anar a demanar suport davant l’amenaça de desallotjament. Aquell dia van aconseguir aturar-lo, però el 26 d’octubre la policia entraria a l’edifici abans de les 8 del matí, quan molts veïns encara dormien. Alguns ocupants, però, ja havien marxat de l’edifici, perquè s’havien creat alternatives col·lectivament per abordar la seva situació.

Acció

«A partir de quan ve la gent de Sant Pau 109 a la Rimaia, es va iniciar tot un procés d’anar coneixent-nos i intentar buscar llocs perquè aquestes famílies no es quedessin al carrer, i això es va donar en el mateix context en què s’estava parlant de la manifestació del 15 d’octubre», recorda la Sílvia Abadia. Tot i que en general les experiències d’aturar desnonaments donaven bons resultats, casos com els del Gabriel i la Rosa, el de la Verónica i l’Eliseo o el de Sant Pau 109 obligaven a buscar altres solucions.

«Estàvem treballant sempre els desnonaments i l’únic que fèiem era ajornar tres o quatre mesos una situació; calia buscar una solució més allargada en el temps. I després arriba el desnonament del Clot, que va ser el cas que ens va acabar de decidir a fer aquest pas», explica la Claudia González, de 500×20. «Havíem estat parlant entre diferents assemblees de visibilitzar l’ocupació com una eina, donar-li legitimitat per veure si l’Administració començava a tenir un altre tipus d’actitud i un altre tipus de respostes definitives, donant habitatges a la gent», afegeix.

1 de setembre del 2011 L’agost, amb les vacances dels jutjats, és una treva pel que fa als desnonaments. Amb l’inici del nou curs la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que ja havia aturat seixanta-vuit desnonaments en menys d’un any, convocava una concentració en suport de l’Elisa Díez i la seva família, a Montcada i Reixac, als afores de Barcelona. Ja havien pogut impedir dos desnonaments a casa seva. L’Ify, el marit de l’Elisa, cobrava poc més de 400 euros d’atur, mentre que ella, que no tenia feina des de finals del 2009, s’havia quedat sense cap mena d’ingrés. Li havien denegat la renda mínima d’inserció, l’ajut a les persones en situacions com la seva que Convergència i Unió i el Partit Popular van votar limitar aquell juny, mentre el 15-M rodejava el Parlament per intentar impedir-ho. Amb 400 euros al mes i una filla de sis anys, no havien pogut seguir pagant la hipoteca i el banc els reclamava tant el pis com un deute equivalent al seu valor inicial.

En aquella tercera data de desallotjament, la policia va arribar abans del que estava previst. Poc després de les 8 del matí ja feien fora de casa la família. Encara no havia arribat la mare de l’Elisa, que havia de recollir la seva neta per estalviar-li el mal tràngol, ni tampoc la cinquantena de persones que anaven a donar-li suport. L’Ada Colau destacava llavors el canvi d’estratègia judicial i policial davant els èxits aturant desnonaments, especialment amb el creixement del moviment després del 15-M. «Quan la justícia i la policia posen tots els esforços necessaris per efectuar el desnonament, no el podrem aturar», admetia. Però l’Ada també afegia que no podien desistir, raó per la qual calia buscar alternatives, i «una estratègia vàlida és la reapropiació ciutadana», deia.

L’Elisa i la seva família van tornar a ocupar el seu propi pis; hi van canviar el pany i van tornar a casa. La PAH ho presentava al cap d’uns dies com una nova campanya. Després d’«Stop Desnonaments», arribava l’«Obra Social de la PAH», en al·lusió a l’obra social de les caixes d’estalvi, que feien accions socials mentre desnonaven. Es tractava d’ocupar pisos buits d’entitats financeres per allotjar-hi famílies que s’havien quedat al carrer. Això no era una novetat, però ara ho feien de forma pública i a cara descoberta en el marc d’una campanya que buscava legitimar aquesta pràctica.

15 d’octubre del 2011 Sis mesos després del 15-M, el moviment convoca una nova gran manifestació amb el lema «Passem de la indignació a l’acció». Al final del recorregut, la marxa se separa en tres columnes: una dedicada a la sanitat, una a l’educació i una a l’habitatge. «Ja ens havíem visibilitzat prou amb el 15-M, ens havíem organitzat als barris, i calia passar a l’acció, portar a terme tot allò que dèiem que havia de passar», rememora la Sílvia. Parlant amb 500×20 van veure que no només treballaven amb famílies en risc de quedar-se al carrer, sinó també amb algunes que ja no tenien casa, com el Gabriel i la Rosa, que ja havien passat per tres desnonaments, o l’Esther, que amb cinc fills, d’entre un i 18 anys, es va instal·lar a la Rimaia després del primer intent de desallotjament de l’edifici del carrer de Sant Pau, perquè era una situació molt complicada per a la família. Així, i juntament amb les assemblees de Nou Barris i Sant Antoni, es van encarregar de l’acció d’habitatge d’aquella jornada de protesta: ocupar un edifici per a aquestes famílies.

El bloc ocupat aquella nit al barri del Verdum, a Nou Barris, va prendre el nom d’Edifici 15-O. Era propietat d’una entitat financera, Cajamar, que el va acceptar en dació en pagament quan la immobiliària que el construïa va fer fallida. L’objectiu bàsic de l’ocupació era acollir famílies que s’havien quedat al carrer. Durant dies els esforços de molts activistes del 15-M van estar centrats a defensar-lo tant d’un possible desallotjament com comunicativament. Van reeixir en tots dos fronts.

Legitimitat

L’ocupació de l’Edifici 15-O en aquell context d’indignació col·lectiva contra polítics i banquers era difícil de qüestionar. L’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, va dir l’endemà de l’ocupació que si els propietaris denunciaven s’hauria de desallotjar, però després va emfatitzar que caldria conèixer la situació de les famílies que hi vivien. El conseller de l’Interior, Felip Puig, va reconèixer que en aquest cas caldria actuar amb molta prudència. I ningú no feia servir la paraula okupa, escrita amb k, que des de finals dels anys noranta connotava una to de criminalització, per parlar d’aquell edifici.

«No és el primer cop que es reivindica l’ocupació com una manera de trobar habitatge, però com una qüestió política ja ho feia, per exemple, la Promoció d’Habitatge Realment Públic; allà ja es posava l’ocupació dins d’un discurs combatiu on es reivindicava com una alternativa per fer front a la crisi de l’habitatge», explica la Sílvia.

Tot i que el Gabriel insistia que ell no era «okupa», la Claudia està poc inclinada a establir-hi diferències. «Les ocupacions són sempre polítiques, conscient o inconscientment», diu, i afegeix que «el moviment okupa va tenir una participació forta en tot el que va ser obrir aquest edifici, i hi va haver un suport i una entrega després per poder sostenir-lo». La Sílvia conclou que «tota aquesta idiosincràsia que es va generar a través del 15-M va permetre que el discurs de transgredir la llei com una reivindicació política arribés a moltíssima gent que prèviament ho rebutjava».

Per l’Hibai Arbide, l’advocat que es va encarregar de la defensa jurídica del bloc, aquesta legitimitat aconseguida va ser clau. «És més fàcil per a un jutge dictar una ordre de desallotjament contra un okupa “amb k”, que compleix l’estereotip, que contra famílies que han sigut desnonades abans», assegura. Ho exemplifica amb una experiència viscuda en pròpia pell: dues setmanes abans de dictaminar que no s’havia de desallotjar immediatament l’Edifici 15-O, el mateix jutge va ordenar desallotjar un altre edifici ocupat, i la defensa estava a càrrec dels mateixos advocats amb arguments similars. «Ni els millors advocats del món dedicats a defensar l’ocupació, l’accés a l’habitatge, aconseguirien res per si sols, sinó que l’important és que hi hagi un moviment social que faci efectius i imagini i projecti nous drets», diu l’Hibai. La llei, conclou, «s’aplica, o no, en funció de la capacitat de violència que té l’Estat i la capacitat de resposta que té la gent».

Després de l’obertura de l’Edifici 15-O, la seva bona rebuda i l’efervescència del 15-M, va començar una nova onada d’ocupacions. El 22 d’octubre, una manifestació contra el desallotjament de quatre cases al barri de la Salut va acabar amb l’ocupació d’una oficina bancària a la Vila de Gràcia, el que seria el Banc Expropiat, que es vincularia a l’assemblea del barri. L’estratègia d’ocupar sucursals bancàries tancades, que proliferaven després que molts bancs haguessin estat absorbits per d’altres arran de la crisi, esdevindria una pràctica habitual per als moviments socials de la ciutat. El 16 de novembre ho farien a l’Eixample, però en aquest cas els van desallotjar al cap de dos dies. Aquesta ocupació estaria emmarcada en una nova campanya.

El 20 de novembre se celebraven eleccions generals, i una resposta del moviment va ser convocar «alliberaments generals», per obrir durant la campanya electoral immobles buits i tancats. El dia 17, després d’una manifestació d’universitaris en vaga, s’ocuparia un edifici al Barri Gòtic. L’endemà, persones vinculades a l’Edifici 15-O sota el lema «La nostra elecció, l’acció. Mai més soles» ocupaven un bloc al barri d’Hostafrancs amb el mateix objectiu d’acollir famílies. Seria l’Habitatge 18-N, però a finals de mes seria desallotjat amb un fort desplegament policial. La setmana va avançar amb diverses ocupacions, la majoria de les quals desallotjades ràpidament.

Pel que fa a la PAH, després del primer esglaó avançat amb l’Elisa i de veure l’experiència de l’Edifici 15-O, va fer el pas de «recuperar» edificis sencers amb la seva Obra Social. Parlaven de recuperar perquè consideraven que el rescat als bancs amb diners públics durant la crisi econòmica justificava un ús públic dels habitatges buits que acumulaven les entitats financeres. A Barcelona van trigar un temps a ocupar edificis sencers, una pràctica que van estrenar les PAH de Terrassa i Sabadell.

«En això hi ha una part important d’experiència del moviment okupa, que és que quan comença a haver-hi desnonaments amb data oberta, hi ha aquesta bogeria de que t’has d’atrinxerar dins de casa teva. Per sort, alguna gent ja ha passat per aquesta experiència i sap que és un infern viure esperant que et vinguin a treure», apunta la Gala Pin, que va formar part de la comissió d’Obra Social de la PAH. Abans del cas de l’Elisa, la primera ocupació que impulsa la Plataforma, sense fer-la pública, és a Terrassa. «Allà s’atura un desnonament, però el jutge dona una data oberta per al següent intent, i llavors es decideix entrar a ocupar un pis, molt en la lògica de la PAH de respondre a necessitats», diu.

Amb plataformes escampades per tot el territori, la realitat és que acaba havent-hi més ocupacions a les ciutats on hi ha hagut més moviment okupa que a les ciutats on no n’hi ha hagut. «Hi ha una part d’aprenentatge molt pràctica, de com s’ocupa, però també una part molt important d’imaginari, de saber que un pot viure ocupant i tenir una vida molt normal, i una part de cultura política de dir que la desobediència civil és legítima sempre que estigui justificada, i en aquest cas ho està», diu la Gala.

Valor

«No t’imagines la cara que em va posar la Núria quan li vaig dir que tenia l’alternativa d’ocupar un pis», diu rient el Carlos Macías, que es va incorporar a la PAH després del 15-M. Riu perquè, tot i el recel inicial, la Núria en va acabar molt convençuda i la seva família va ser una de les quatre que el 12 de juliol del 2013 van entrar a viure en un edifici de CaixaBank ocupat per la PAH a la plaça del Pedró, al barri del Raval. Era el tretzè bloc de l’Obra Social de la PAH, que fins aquella nova ocupació, la primera a Barcelona, ja havia donat aixopluc a 626 persones.

La Núria no va haver de patir un desnonament, ja que va aconseguir la dació en pagament. Això vol dir que el banc es quedava amb el pis i considerava saldat el seu deute. El que no va aconseguir la Núria va ser que li permetessin seguir vivint a casa seva en règim de lloguer social. En resum, es va desfer d’un deute que difícilment podria pagar, però també es va quedar sense un sostre per a ella, el seu fill i el seu gos, «que és una bèstia parda», diu.

El seu és un cas com tants d’altres travessats per la crisi econòmica. Tenia una botiga que, a causa de la crisi, va fer fallida. «El que pensem tots és: “Si plego de la botiga, no tinc res a fer”. Llavors t’embarques més, poses més calers, fas refinançaments…, però arriba un moment que ja no pots més, i un bon dia reps la notificació judicial», explicava la Núria. Des de llavors, sobrevivien amb la seva pensió de viduïtat: 401 euros al mes.

Malgrat el suport social que rep la mobilització, la Núria opina que els problemes dels afectats per la hipoteca no han deixat de constituir un tabú: «No crec que ningú de la meva família digui: “La meva germana ha ocupat” com una cosa de la qual es pugui sentir orgullosa, quan hauria de ser així, perquè jo estic molt contenta del que estic fent», deia. «Quan vaig venir a la PAH estava avergonyida, però ara estic satisfeta perquè m’estic enfrontant al gegant».

La Gala va fer costat a les persones que van participar en aquella ocupació, i recorda que al principi s’ensumava un cert recel. La comissió de l’Obra Social de Barcelona s’havia posat en marxa poc abans de l’obertura d’aquell bloc, més tard que en altres PAH, perquè fins aquell moment no s’havien trobat amb aquesta necessitat. «Sempre intentem esgotar totes les vies, sigui un lloguer social amb el banc, demanar un pis de protecció o el que sigui», explicava.

«Una cosa que vam fer al principi va ser organitzar excursions a un bloc de Terrassa i a un de Sabadell, per normalitzar la situació i entendre que recuperar un habitatge és això, recuperar un habitatge», apunta la Gala. «Ens tremolaven una mica les cames de pensar: “Ara farem això”», recordava la Núria, però va concloure que «això és un habitatge com un altre qualsevol, que hi vius i vols pagar un lloguer per seguir vivint, aquí o a un altre lloc».

La Núria remarcava en aquell moment que per ella la solució òptima seria una de similar a la que van assolir a Terrassa, on les persones afectades que van ocupar un bloc de Catalunya Caixa van aconseguir que l’entitat els concedís pisos de lloguer social. «Reocupar un habitatge no és dir: “Jo sóc més guapo i no pagaré”. Ho faig perquè no puc pagar; només una part dels meus ingressos. És a dir, que em posin un tant per cent just del que cobro, i jo ho pagaré», subratllava la Núria.

El 28 de juny del 2014, juntament amb la gent del Lokal, que es trobava a pocs metres d’allà i havia estat donant suport a l’ocupació al llarg d’aquells mesos, celebraven una victòria. A través de negociacions amb diverses entitats financeres havien aconseguit negociar un lloguer social per a totes les famílies que vivien al bloc, i podien abandonar-lo. Quan els tornés a caldre donar sostre a famílies que es quedaven al carrer, la PAH ocuparia de nou un edifici. El 22 de febrer del 2015, mentre celebraven el sisè aniversari de la Plataforma, van entrar a l’immoble que havia estat l’Habitatge 18-N i el van obrir com a Bloc La Bordeta.