Acampada
12 de novembre del 1994 Pedralbes, el barri ric de Barcelona per definició, s’omple de tendes de campanya. Es planten a l’avinguda Diagonal, principal artèria de la ciutat, davant del Palau Reial i la Facultat d’Economia, per protestar. Mentre els partits polítics debaten els pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 1995, i davant l’evidència de les desigualtats globals, diversos col·lectius i persones que defensen la justícia global reclamen que es dediqui un 0,7 % dels ingressos a ajuda al desenvolupament. Era un moviment que s’articulava des de feia temps, i després de dur a terme diverses manifestacions aposten per fer una acampada.
Entre els acampats hi havia el Jesús Rodríguez, un estudiant de Geografia de 20 anys de Santa Coloma de Gramenet. Ho recorda com a l’inici d’una trajectòria de fer política i activisme al carrer que arriba fins avui. L’acampada començava amb una setantena de tendes. Al cap d’una setmana ja arribaven a les quatre-centes i reunien gent molt diversa: associacions i ONG solidàries, col·lectius internacionalistes i també, és clar, estudiants universitaris.
Cada nit celebraven una assemblea a una aula propera de la Universitat de Barcelona per valorar la situació i informar les persones que arribaven sobre la demanda de destinar el 0,7 % dels ingressos a ajudes al Tercer Món. Podien accedir a les dutxes dels serveis esportius de la Universitat i, per alimentar-se, l’organització havia contactat amb una empresa que proveïa menjadors escolars. Les persones acampades podien comprar espaguetis amb pollastre per dinar i pa amb embotit per sopar, tot i que molts optaven per preparar-se amb fogonets un menú alternatiu. L’acampada va durar 35 dies i va arribar a aplegar 957 tendes de campanya, segons recullen els diaris de l’època.
«Imagina’t quatre o cinc mil persones pul·lulant per allà… Per a molta gent va ser com una excusa per marxar de casa, per fer vida en col·lectivitat al mig del carrer; d’allà va sortir molta gent activista d’aquella època, de començaments dels noranta», recorda el Jesús.
Després dels 35 dies, el 17 de desembre l’acampada es trasllada a la plaça de Sant Jaume, seu del Govern de la Generalitat. Les persones acampades van decidir posar fi a la protesta a la Diagonal perquè, segons explicava llavors un dels portaveus de l’acampada, el Filibert Montserrat, ja havien aconseguit «la unió i coordinació de tota la gent i tots els grups que estaven interessats pel tema del 0,7 %» i, d’altra banda, perquè «la funció de l’acampada s’havia esgotat», i és que «la gent ja hi està acostumada». La protesta a la nova localització, amb menys tendes, seguia pendent dels pressupostos i va durar fins al 24 de desembre.
Per a gent com el Jesús, però, la lluita no es va acabar allà, sinó que tot just començava. «D’un grupet de gent que estàvem allà, quasi tots vam acabar ocupant cases», rememora. Los Adokines a Santa Coloma, La Vakeria a l’Hospitalet o Kan Pasqual a Les Planes van ser algunes de les cases ocupades que van acollir activistes que provenien de l’acampada. El destí del Jesús va ser el Kasal del Guinardó, ocupat mesos abans en el marc de la vaga general que s’havia convocat el 27 de gener del 1994.
El 1995 es creava l’Assemblea d’Okupes del Guinardó, i a principis del 1996 el Kasal del Guinardó acollia una trobada d’okupes de tot Catalunya que va donar lloc a l’Assemblea d’Okupes de Barcelona, successora, amb molta més participació, d’una que havia estat impulsada des de Gràcia el 1992. Quant al Jesús, des de llavors viu a cases ocupades. Va ser un dels portaveus de l’Assemblea d’Okupes i feia servir el pseudònim d’Albert Martínez, manllevat a un policia infiltrat al moviment antimilitarista que va ser enxampat el 1994 i que va fugir de Barcelona.
«Un cop has après a viure les coses en col·lectiu, has marxat de casa i has trobat àmbits de relació i amistat molt més lliures, molt més oberts…, un cop has après això, és molt difícil fer un pas enrere, i això li passa a molta gent en la generació dels vint-i-pocs anys: sortir al carrer, trobar-se acampades, accions col·lectives…, i a partir d’aquí vols continuar», remarca.
Els ocupa-pisos
7 de desembre del 1984 Mig centenar de joves d’entre 15 i 22 anys entren en un edifici buit de propietat municipal al carrer del Torrent de l’Olla, al barri de Gràcia, una nit de divendres, cap a dos quarts de deu. Tenen intenció d’instal·lar-s’hi. Punxen la llum des del carrer, porten sacs de dormir i comencen a netejar la finca abandonada. Només una hora més tard, però, arriben unitats de la Guàrdia Urbana i de la Policia Nacional, que al voltant de les dues de la matinada procediran a desallotjar amb contundència els ocupants.
Els ocupants formaven part de Col·lectiu Squat de Barcelona (CSB), que prenia el nom dels squatters que ja feia anys que ocupaven edificis buits a altres països d’Europa, especialment Holanda, Alemanya i el Regne Unit. Havien començat a organitzar-se uns mesos abans per preparar aquella ocupació. El Joni D., un dels membres del col·lectiu, que llavors tenia 16 anys, explica al seu llibre Que pagui Pujol! que el CSB s’havia començat a gestar en el moviment punk de la ciutat. «La preparació de l’acció va durar alguns mesos, que es van dedicar a començar a organitzar-nos per cobrir les primeres necessitats (propaganda, fons econòmic, xarxa de suport, etc.). A més, durant l’estiu, uns quants joves havíem visitat ciutats com Amsterdam o Milà, on el moviment estava molt més desenvolupat, visites que ens van aportar un coneixement mínim d’experiències reals», recorda.
Tot i la brevetat de l’ocupació, El Periódico de Catalunya feia servir el títol de «Nacen en Barcelona los “ocupa-pisos”» a la portada d’aquell diumenge. El diari destacava que els ocupants defensaven l’ús de cases desocupades per part de joves a l’atur que no podien pagar un lloguer. Des de finals dels anys setanta l’atur a Espanya no havia parat d’augmentar. Els ocupa-pisos aspiraven a coordinar-se amb milers de famílies barcelonines que ja vivien il·legalment en un habitatge que no era de la seva propietat, i s’emparaven en el dret a l’habitatge recollit a la Constitució Espanyola.
Un manifest publicat llavors pel CSB anava més enllà del que recollia la premsa, i reivindicava «cases gratuïtes», «el lliure ús del nostre temps» i que, en suma, volien «constatar la nostra necessitat d’espai per crear la nostra realitat i la nostra llibertat». Criticaven que «l’espai ara és dels cotxes, dels negocis, de la seguretat ciutadana, de la cultura oficial, del poder».
L’ocupació al carrer del Torrent de l’Olla tenia suports al barri, com els de l’Associació de Veïns de Gràcia, l’Ateneu Llibertari, el sindicat CNT i el Moviment en Defensa de la Terra. Durant l’ocupació, un grup nombrós de persones solidàries amb els ocupants es van posar a pintar de lila la façana. El Joni admet que eren ingenus i que no s’esperaven una resposta tan ràpida i desmesurada de la policia, que va arribar a estampar el furgó contra les portes per trencar les cadenes que havien posat a l’interior. En total, 19 persones van ser detingudes, 18 de les quals van passar 36 hores a comissaria.
«Resulta prematuro todavía anticipar si se trata de un movimiento con futuro o sólo ha sido un hecho aislado de una veintena de muchachos. En cualquier caso, el suceso ya se ha producido», apuntava aquell diumenge El Periódico al seu editorial. L’editorialista qüestiona si a Barcelona es donen les condicions per repetir el fenomen que havia tingut lloc una dècada abans a Amsterdam, Berlín o Londres, i no ho creu, però conclou que «sólo el tiempo nos dirá si se trata de algo más que el sueño de un grupo en una noche de otoño». El temps va acabar mostrant que era molt més que això.
17 de febrer del 1985 Uns mesos més tard ocupen una casa al carrer de Bolívar, també a Gràcia. En un full de mà que reparteixen pel barri expliquen al veïnat que volen condicionar l’edifici amb vista a fer-ne un ús com a habitatge per a unes 15 persones, organitzar-hi tallers de fusteria, artesania en cuir, bijuteria i serigrafia, i preparar als baixos locals d’assaig de música i teatre, així com un espai de reunió veïnal i una botiga cooperativa. Disset dies després són desallotjats, però l’endemà, després de dormir davant l’edifici, el tornen a ocupar. Quan novament els desallotgen, a finals de març, hi ha 14 detencions i 5 dels detinguts acaben en presó preventiva perquè ja havien estat detinguts al llarg del desallotjament de la primera casa. Van ser posats en llibertat després de cinc dies de protestes, però la repressió i l’empresonament que ningú no s’esperava va provocar la dissolució del CSB aquell mes d’abril.
Tot i la decisió de dissoldre el col·lectiu, molts dels seus membres van organitzar unes Jornades d’Informació del Moviment d’Ocupació el desembre del 1985. Durant aquells anys es produeixen diverses ocupacions, però solen ser desmantellades en pocs dies. El 6 de juny del 1987 s’ocupa l’Ateneu Alternatiu i Llibertari de Sants, al carrer de Cros 10, que és com seria conegut. Moltes veus el consideren el primer Centre Social Okupat a Barcelona.
Tot i passar els primers mesos amb tranquil·litat, «el 29 de setembre vam rebre la notificació de la denúncia dels propietaris, moment en què vam decidir centrar tots els nostres esforços en mantenir el local i augmentar les activitats tant de cara a la gent del barri com de cara als col·lectius sensibles a la nostra problemàtica per aconseguir la seva solidaritat», recorda el Joni. El 9 de novembre, quan s’havien de presentar a comissaria els ocupants, 87 persones van anar a autoinculpar-se, inspirats en la pràctica de la lluita antimilitarista. Cros 10 va esdevenir un lloc de referència.
El Jordi Bonet va conèixer Cros 10 quan era un nen del barri de Sants. Uns anys més tard ell mateix acabaria ocupant al barri. Assegura que «el primer moviment d’okupació dels anys vuitanta sí que es plantejava més com una lluita pel dret a l’habitatge, mentre que el moviment d’okupació dels noranta no posa tant l’accent en l’habitatge com en el que serien els usos comunitaris, recreatius, socials i polítics de l’espai, que és diferent. Això no vol dir que gent que estigués vinculada a aquests espais no ocupés també per viure-hi, però no era l’eix central pel moviment okupa». Aquesta nova línia és la que comença a apuntar Cros 10.
Jesús Rodríguez ho veu com un punt d’inflexió: «A partir de Cros 10 es comencen a ocupar més edificis en més llocs i és quan el moviment es comença a diversificar. Ja no és un sol nucli d’activistes, sinó que comença a haver-hi més nuclis i s’ocupa la Kasa de la Muntanya, l’Ateneu Popular de Cornellà, La Vakeria a l’Hospitalet…; comença a estendre’s com una taca d’oli per tota la ciutat».
Derrotes
Per a alguns joves que, com el Jesús, comencen a mobilitzar-se a principis dels noranta, Barcelona es troba llavors molt lluny de les seves tradicions de lluites socials. «Després dels Jocs Olímpics del 1992, fins a l’aparició del moviment okupa a finals del 1995, són tres anys d’una ciutat morta», afirma.
El fort moviment veïnal que havia acumulat victòries a tots els racons de la ciutat durant el final de la dictadura i els anys posteriors també travessava una crisi. En general, l’arribada al 1982 del PSOE de Felipe González al Govern espanyol havia suposat un apagament progressiu de molts moviments de base. Superada la dictadura, semblava que havia arribat l’hora de delegar la política en els càrrecs electes, en comptes de fer-la als carrers.
«El model assembleari estava molt desprestigiat a finals dels vuitanta, havia triomfat l’estructura de partit, els models més jeràrquics, d’organització clàssica, i és una de les coses que s’introdueix en l’activisme del moviment okupa dels noranta», apunta el Jesús.
Alguns anys més tard, quan persones que reivindicaven els seus drets es trobaven associacions de veïns en contra, es van alçar veus que denunciaven les relacions de determinats líders veïnals amb l’Ajuntament de Barcelona. «Hi havia gent que s’erigia com a líders veïnals i es reunien amb l’Ajuntament de manera gens pública per ajudar a implementar determinades polítiques perquè els hi feien favors o els hi donaven un piset. La política de clientelisme i d’enxufismes estava molt estesa a la ciutat a finals dels vuitanta i començaments dels noranta; passaven moltes coses que ningú sabia, i després es van saber», critica el Jesús.
El juliol del 1996 l’associació Veïns en Defensa de la Barcelona Vella emetia un comunicat en què denunciava «la política municipal de neutralitzar les crítiques tapant boques a canvi d’encàrrecs». El text afegia que «cada cop és més evident el dirigisme dels moviments veïnals per part de les cúpules municipals, fet que provoca l’absentisme ciutadà en la política municipal. Absentisme que busquen uns determinats càrrecs consistorials, però que a la llarga perjudicarà greument el desenvolupament d’aquesta ciutat i el seu futur».
Una altra «fita» decebedora va ser el referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN, que va tenir lloc el març del 1986, en què va perdre l’opció d’abandonar l’aliança militar. La potent xarxa de lluita antimilitarista que s’havia generat contra l’OTAN es va desactivar en gran part, tot i que els moviments d’insubmissos al servei militar van sostenir la lluita.
Evidentment, hi havia qui seguia lluitant. Els anys previs a la celebració dels Jocs Olímpics són anys d’activació política, de moviments veïnals, llibertaris i independentistes contra els Jocs. L’Associació de Veïns del Casc Antic aprofita la convocatòria per iniciar al 1987 la campanya «Aquí hi ha gana» i denunciar la pobresa existent en una ciutat que aposta per projectar-se al món.
L’abril del 1990, al mateix barri però sense el suport de l’entitat veïnal, un col·lectiu del casc antic entrava a la Farmàcia Okupada, una ocupació que duraria només unes hores, però que posava l’èmfasi en el que significaven els Jocs: «Considerem que és prou clar que les noves obres de remodelació del barri estan dins un pla general de la ciutat amb la perspectiva del 92, disposant serveis que no satisfan les necessitats primeres del barri, sinó de la ciutat en general. Els pàrquings, els hotels, l’encariment i la venda de locals no responen a les nostres mancances, al contrari, impossibiliten que s’atenguin».
Els primers centres socials okupats van tenir un paper important en els moviments contraris al macroesdeveniment que marcaria un canvi en el model de ciutat que impulsava l’Ajuntament del llavors alcalde Pasqual Maragall. El Lokal, distribuïdora i espai de trobada per a llibertaris i punks al barri del Raval, es va convertir en referència per a qui venia d’arreu del món i volia contactar amb antiolímpics. També en la denúncia de l’operació impulsada pel jutge Baltasar Garzón contra militants independentistes, en què disset persones van denunciar haver patit tortures policials. El moviment antiolímpic coincidia amb les protestes contra el cinquè centenari de la colonització d’Amèrica.
Tot i les crítiques, els organitzadors van considerar que els Jocs havien complert totes les seves expectatives. «En aquells moments poca gent se’n va adonar», recorda el Joni; «quan vam voler reaccionar, ja era massa tard: van fer amb la ciutat el que els va donar la gana». Després d’allò, lamenta el Jesús, el que va quedar va ser un moment de letargia: «Hi havia una situació postesdeveniment del 92 en què semblava que havia triomfat el model capitalista de la ciutat aparador i hi havia certa frustració com a moviments i espais de lluita de la ciutat».
Resistències
El moviment okupa, que adopta la k i deixa de banda el nom anglès squatter, va creixent a la primera meitat dels noranta entre ocupacions i desallotjaments. L’empresonament preventiu de cinc dels joves que ocupaven a Gràcia el 1985 no havia passat d’un ensurt. L’ocupació no era un delicte i ningú no podia acabar a la presó pel simple fet d’ocupar una casa. Això va canviar arran de la reforma del Codi Penal de finals de 1995, encara sota el Govern socialista de Felipe González, que hi incorporava el delicte d’usurpació. A qui li tocaria aplicar-la seria al nou Govern del Partit Popular de José María Aznar.
7 de gener de 1996 Una trobada que es convoca al Kasal del Guinardó per parlar sobre la reforma del Codi Penal aplega cases okupades de tot Catalunya i comença a donar forma a un moviment més articulat. «És quan es penalitza l’okupació que el moviment s’organitza més, es coordina més, es creen assemblees, comissions, grups de treball, grups més especialitzats, de coordinació, d’organització, d’accions… I a partir d’aquí es crea l’Assemblea d’Okupes», recorda el Jesús Rodríguez.
El Codi Penal entra en vigor el 25 de maig del 1996, i dos mesos abans s’organitzen dues ocupacions que seran emblemàtiques. «Amb l’entrada en vigor, quan el moviment okupa ja estava començant a organitzar-se bastant, és quan es fa l’acció d’ocupar el Cinema Princesa, a la Via Laietana de Barcelona, i la fàbrica Hamsa del barri de Sants», explica el Jesús; «es fan en paral·lel, amb quinze dies de diferència, i era la forma de visibilitzar l’okupació davant la penalització».
L’ocupació de l’antic Cinema Princesa dura prop de vuit mesos i s’acaba quan la Policia Nacional assalta l’edifici la matinada del 28 d’octubre del 1996. Els veïns del casc antic de Barcelona es van despertar amb el soroll de la intervenció de desenes d’antiavalots que irrompen a l’antiga sala de cine. El desallotjament va durar prop de dues hores i va haver-hi 48 detinguts. Els enfrontaments en la manifestació en repulsa pel desallotjament van aturar el centre de la ciutat, i la policia va detenir setze persones més. L’opinió majoritària, expressada per partits d’esquerres, sindicats i associacions de veïns, va anar contra la desproporció de l’actuació policial. En aquell context, fins i tot l’alcalde Pasqual Maragall va rebre crítiques de l’altra banda per la seva demora a l’hora de donar suport a la Policia Nacional. El consistori es va limitar a emetre un comunicat l’endemà dels fets en què reiterava «el seu respecte a l’ordre judicial de desallotjament» i lamentava que de l’acció policial es derivessin «determinats danys personals i accions de violència a la via pública».
Pel Jesús, que va sortir a fer de portaveu davant la premsa aquell dia sota el pseudònim d’Albert Martínez, «el desallotjament es converteix en un abans i un després del moviment okupa de la ciutat. Passa a ser el gran tema que aquella tardor va copar tota l’atenció dels mitjans de comunicació; es fan moltíssimes anàlisis, debats, informes oficials i acadèmics per analitzar què estava passant amb el moviment okupa, i a partir d’aquí sorgeixen moltíssimes experiències i moltíssims relats okupes diferents; es creen moltes assemblees de barri, i es creen molts moviments okupes».
«Des del 1996 fins al 1999 va ser l’època daurada, el carrer era nostre i ens menjàvem el món, va ser l’època en què les okupacions es podien fer sense pràcticament conseqüències, no hi havia una actuació dura de la policia, a excepció del desallotjament del cine Princesa. Van ser els anys d’or de l’okupació de l’Assemblea d’Okupes de Barcelona», recorda. Tot i el canvi al Codi Penal, el llavors portaveu atribueix aquesta situació favorable a la fragmentació del discurs polític i a la forta oposició que tenia el Partit Popular. El Parlament de Catalunya va aprovar el maig del 1998 una resolució amb l’objectiu de fomentar el diàleg amb el moviment okupa.
Pel Jaume Asens, que va ser advocat de centres okupats en molts casos, com en el del Cinema Princesa, després de la criminalització del 1995 el moviment okupa comença a tenir més incidència política. «Fa que es col·loqui el tema de l’habitatge en el centre del debat, i més que un impacte en les polítiques concretes té un impacte en el discurs imperant: col·loca en el centre el tema dels espais abandonats o l’ús social de la propietat», celebra. A la pràctica, diu, es veia com es donava vida als espais, perquè el centre cívic sempre estava buit en comparació amb el Cinema Princesa.
A diferència del Cinema Princesa, el Centre Social Okupat Autogestionat (CSOA) Hamsa va tenir una història més llarga, i va poder arrelar-se durant vuit anys al barri de Sants. Un any després de l’ocupació de la Hamsa, els okupes de Sants entrarien a un edifici abandonat de l’empresa de Transports Metropolitans de Barcelona, que seria Can Vies. Aquests dos centres okupats es convertirien en dos dels principals nodes de la xarxa social que es construeix al barri.
És a Sants on el Jordi Bonet s’introdueix en el moviment okupa. A mitjans dels noranta militava en el moviment internacionalista, en solidaritat amb Nicaragua i El Salvador. Tenien com a espai de trobada el Centre Social de Sants, un espai vinculat als moviments veïnal, obrer i llibertari, que obria alguns dies com a espai de participació política per a joves. «Allà coincidíem gent que venia de l’àmbit de la insubmissió, de l’àmbit internacionalista, de les lluites estudiantils…, i tot això és el que acaba en part construint una tradició important de moviment d’okupació a Sants», assegura.
«El moviment obrer i llibertari de Sants va quedar molt mort a finals dels vuitanta, i tot i que la gent que va aguantar al Centre Social de Sants el va aguantar amb força, havia perdut molta visibilitat pública i molta acció al carrer; ja no era el que havia estat a començaments dels vuitanta», apunta el Jesús. «Amb l’ocupació de la Hamsa i de Can Vies es torna a reprendre l’enllaç amb el moviment veïnal dels vuitanta i comencen a retrobar-se generacionalment; no es coneixien pràcticament i comencen a teixir vincles».
D’aquestes relacions neix, l’any 1997, l’Assemblea de Barri de Sants. «A partir d’aquesta assemblea de barri es crea un espai polític propi, on comencen a afegir-se cooperatives, el Casal Independentista, grups diversos vinculats a l’àmbit cultural, laboral i social del barri… Es teixeix una xarxa que va creixent amb el temps, però tot plegat ve del lligam d’aquelles okupacions i el moviment veïnal dels vuitanta», explica el Jesús. Sants és una mostra d’un destí que prendria el moviment d’okupació a tota la ciutat, fent xarxa als barris.
«El 1997, quan vam ocupar aquest espai, venia a omplir el buit que hi havia al barri a molts nivells, com de locals d’assaig o de mitjans autogestionats», recorda l’Elba Mansilla en relació amb Can Vies, després d’un desallotjament el 2014 que va acabar amb una reocupació. «Va ser la primera experiència d’activisme per a molta gent, però també de trobada i reunions, de festes autogestionades, i va acabar sent seu de moltes entitats que necessiten espais i a les quals no els surt a compte tota la feina burocràtica, com la colla de bastoners», apunta. L’Elba destaca que Can Vies ha tingut molta presència en els debats públics sobre les reformes urbanístiques a Sants, com una entitat més del teixit del barri.
Els llaços entre moviment okupa i moviment veïnal s’aniran estrenyent amb els anys. El Miguel Martín, que va okupar a Sants en la dècada següent, considera que «el suport que té avui Can Vies ve d’un bagatge que s’ha forjat durant molt de temps; a Sants l’okupació forma part de la quotidianitat fins i tot per a qui no hi està d’acord».
Pel Jordi, que després d’anys fent activisme en centres socials okupats acabaria presidint la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) el 2011, els seus inicis al Centre Social de Sants i la hibridació entre moviment okupa i moviment veïnal eren premonitoris: «A vegades diem que sortim d’un local del moviment veïnal i acabem tornant al moviment veïnal».
El Jesús celebra que amb aquelles okupacions «es passa de la teoria política, de si soc marxista o llibertari o no sé què, a la pràctica de la construcció física dels espais, de posar un endoll com un element de pràctica política directa. I això és molt important en l’explicació dels models de lluita de la ciutat de Barcelona –afegeix–, el fet que en allò material també hi hagués molt de la revolució; una revolució molt material del “fes-ho tu mateix, amb els teus, i aprèn dels altres i ensenya als que arribin”».
Autonomia
El David Fernàndez aclareix que mai ha viscut «d’okupa», però sí que ha compartit moltes trinxeres amb el moviment. D’una banda, apunta com a inici de la seva militància política el moviment juvenil del barri de Gràcia. El 1991 l’Ajuntament aprovava la creació d’un casal per als joves del barri, que no va arribar a inaugurar-se fins a vint anys després. Ja en aquell moment van optar per fer-lo realitat sense esperar les autoritats i van ocupar un local al carrer de Pere Serafí com a Casal de Joves de Gràcia. «És allà com una generació perduda i nascuda en la democràcia de l’amnèsia connecta afortunadament amb el passat més recent del moviment veïnal i amb el més anterior del cooperativisme i de l’autogestió», recorda el David, que xifra en una trentena els espais autogestionats al seu barri durant la dècada dels noranta.
D’altra banda, viu l’experiència del moviment d’insubmissió al servei militar, per «no haver d’aprendre a matar i a morir». Quan recorda companys i companyes de trinxeres d’aquells anys els situa «a la línia del front, tots», en «una nebulosa difusa» en què a vegades no sap diferenciar qui militava en la insubmissió antimilitarista, en l’okupació, en la contrainformació, en el feminisme autònom o en l’ecologisme social. «Tots cinc moviments fan una crítica radical a l’ordre realment existent, i tenen una manera de fer que els agermana: autonomia, assemblea, autoorganització i autogestió», apunta.
Les reivindicacions d’aquests moviments més autònoms, allunyats de partits i sindicats de l’esquerra clàssica, tenien molt en comú, i les d’uns no es podien entendre sense les de la resta. Un informe policial del 1996 assegurava que hi havia cinc-centes sigles, però al final eren sempre els mateixos. El David ho rememora rient: «Al final feies la primera campanya contra l’Europa del Capital, l’any 97, i allà érem dues-centes persones, i era gent de la Hamsa, de la Kasa de la Muntanya…, barreja d’aquests espais». El tret comú en aquests col·lectius sempre era l’autogestió, ja que no rebien ajuts públics, i l’assemblea, com a espai central de les organitzacions. «I en casos que són lluites de país necessites una coordinadora, però sempre serà una coordinadora d’assemblees, i teníem la coordinadora antifeixista, la de casals i ateneus, la de festes alternatives, les de barris…», afegeix. «És una xarxa que afortunadament no és jeràrquica ni piramidal, sinó com un diamant tallat: tot són nodes al territori».
Entre els habituals «de sempre» no hi havia només els joves que havien començat el seu activisme als noranta, sinó altres persones que ja lluitaven en diversos fronts a la dècada dels vuitanta o inclús abans. «No som la primera generació, n’hi ha una de prèvia i hem seguit el fil roig», apunta el David. Amb alguns d’aquests, que eren professors, i sobretot amb molts dels seus coetanis, es coneixen a la universitat: «Vam compartir experiències de lluita universitària també basada en les assemblees, l’autoorganització i l’autogestió a la Universitat Autònoma, i després tot això ho apliquem al barri, perquè quan has compartit espais de lluita, déu n’hi do el pòsit i el vincle que et queda».
Repressió
La proliferació dels centres socials okupats i de moviments que qüestionaven el sistema no es va deslliurar d’un contrapunt per part de les forces de l’ordre. L’any 1996 es crea el Grup 6 de la Brigada Provincial d’Informació de la Policia Nacional. «Es constitueix inicialment amb seixanta agents provinents de l’extinta Brigada Antiterrorista de Barcelona i també de la Brigada d’Estupefaents», assenyala el David Fernàndez. «Tenen tres fronts de treball: tribus urbanes, terrorisme i moviments socials, en el sentit més ampli, ambigu i difús possible». El maig d’aquell mateix any, Julia García-Valdecasas era nomenada delegada del Govern espanyol a Catalunya i, per extensió, responsable de les actuacions de la Policia Nacional. Mentre va ocupar el càrrec, fins al setembre del 2003, va ser la principal adversària política del moviment okupa.
«Les primeres okupacions es reprimeixen per inèrcia, perquè el poder sempre reprimeix allò diferent, dissident, però diria que per ells l’okupació comença a ser un problema a partir del 94 o 95, i a partir de llavors tenim aquest grup de la Policia Nacional especialitzat en això», considera el David. Si bé no va ser fins a finals dels noranta quan la repressió policial va tornar als nivells de violència del desallotjament del Cinema Princesa, en els anys daurats de l’okupació els activistes estaven sota una vigilància constant, i això incloïa agents infiltrats en els moviments. El David explica que en certa ocasió un detingut passa per davant d’un grup de policies que miren el telenotícies a comissaria mentre el porten a l’interrogatori. La notícia en pantalla és sobre una roda de premsa del moviment okupa i un dels policies remuga: «Ei, aquest és dels nostres».
Des de la creació del Grup 6 al 1996 fins al 1999, l’advocat Jaume Asens assegura que va haver-hi com a mínim quinze episodis de muntatges policials, en què incriminaven activistes socials amb acusacions que finalment quedaven provades com a falses. «En la major part dels casos com a resposta immediata a controvèrsies mediàtiques en què es qüestionava la seva actuació», apunta, com ara quatre ocasions en què van aparèixer als diaris fotografies d’agents apuntant manifestants al cap amb les seves pistoles entre finals del 1998 i principis del 2000.
Jesús Rodríguez assenyala l’any 1999 com el del canvi radical en la percepció del moviment okupa. Abans d’això, fins i tot les joventuts del conservador Partit Popular havien emès comunicats convidant a trobar la part positiva al moviment. Les Joventuts Socialistes, per la seva banda, havien arribat a convidar el Jesús a un dels seus congressos a explicar-hi la lluita okupa. «Si fins a l’any 1999 teníem, d’una banda, La Vanguardia criminalitzant els okupes a mort, i de l’altra El Periódico i El País defensant-los i fent reportatges molt a favor de l’okupació, a partir del 99 això canvia i és “todos contra los okupas”. Tothom va canviar la seva línia editorial perquè l’Ajuntament de Barcelona va decidir que s’enfrontava als okupes», diu.
I a què es devia el canvi? «Coincideix amb el fet que s’ocupen edificis de l’Ajuntament que estaven abandonats, i veuen que el seu patrimoni immobiliari abandonat comença a ser objectiu dels okupes de la ciutat, que comencen a posar-ho als mitjans de comunicació i a assenyalar l’Ajuntament com un dels agents de l’especulació immobiliària a la ciutat». I l’estratègia va ser intencionada? «Sí, perquè l’Ajuntament volia donar la imatge de que ells entenien els okupes, i que els dolents eren el PP i la García-Valdecasas, però ens arribaven moltes informacions d’edificis municipals abandonats en zones com la Trinitat Vella o Ciutat Vella i vam decidir fer el pas d’ocupar-los», recorda el Jesús; i afegeix que «va haver-hi un col·lectiu que va ser especialment actiu en aquest sentit, que va ser la gent de l’Oficina 2004».
21 de març del 1998 S’ocupa una antiga Delegació d’Hisenda al carrer d’Avinyó, al Barri Gòtic, i li donen el nom d’Oficina 2004. El nom feia referència al Fòrum Universal de les Cultures del 2004, un nou macroesdeveniment que, a semblança de les Olimpíades, havia de permetre una nova transformació urbanística de la ciutat. El manifest dels ocupants era una provocació al missatge de diversitat i tolerància que es vinculava al Fòrum: «Nosotros también queremos contribuir a los festejos del 2004 y, por esta razón, nos hemos constituido en Oficina. En otras palabras, queremos darles la oportunidad de que, si son tan tolerantes, nos reconozcan en tanto que diferencia. Abriendo en el centro de la ciudad la Oficina 2004, la cuestión que se plantea es la siguiente: ¿Cuánto tiempo soportará el poder que exista una diferencia cuya sola presencia desvela como hipócrita y falsa toda su actuación?».
L’ocupació va durar deu hores. L’Oficina, recorda el Jesús, neix com a resposta a l’anunci del Fòrum de les Cultures dins l’entorn d’estudiants i professors de la Facultat de Filosofia de la UB, amb un grup de pensament i crítica a l’anomenat model Barcelona. El discurs del col·lectiu va influir en tota una línia de mobilitzacions posteriors, i la seva activitat va continuar. Això deia un comunicat posterior al desallotjament: «Hay que volver a poner la punta afilada a la flecha y lanzarla con todas las fuerzas al corazón de la ciudad. El juego debe jugarse hasta el final y romper las reglas hasta que el poder rompa de nuevo la flecha. Pero no nos importa. Sabemos que hoy vivir es “okupar el vacío desde el vacío”».
El poder es va encarregar de seguir trencant la fletxa després d’aquelles primeres ocupacions d’edificis municipals. Pel Jesús, el màxim exponent del tancament de files de totes les administracions públiques contra l’okupació es va veure després del 12 d’octubre del 1999, «quan la manifestació antifeixista acaba en enfrontaments duríssims amb la policia, amb aldarulls i destrosses al barri de Sants, i després tots els poders fan una roda de premsa conjunta: la Generalitat, l’Ajuntament i la Delegació del Govern, dient que el moviment okupa ha creuat una línia vermella, que amb la violència no s’arriba enlloc i que hi haurà mà dura». Això es materialitza en denúncies contra totes les okupacions en edificis de titularitat municipal i molta més contundència policial a les manifestacions. A més, es comença a promoure un discurs que vincula el moviment okupa amb ETA.
La manifestació del 12 d’octubre també va tenir conseqüències judicials excepcionals. De les vint-i-sis persones detingudes, catorze van entrar en presó preventiva, i van ser posades en llibertat nou dies més tard, davant les mostres de rebuig social a una mesura injustificada. El Jaume Asens considera que va ser «una decisió judicial de caràcter mediàtic, on les ordres de presó es dicten més des del món dels mass media que des del judicial». Afegeix que a partir de l’any 2000 la política de «tolerància zero» aplicada el 12 d’octubre s’estén a altres moviments socials, amb «tècniques policials de repressió més dures i reactives, pròpies d’una “policia intensiva” que apunta més a grups i idees polítiques que a individus i fets concrets».
24 de juny del 2001 Un altre dels punts culminants d’aquesta estratègia repressiva va ser la manifestació convocada per més de 350 entitats en el marc de la campanya contra el Banc Mundial al Passeig de Gràcia de Barcelona, que va acabar amb una contundent càrrega policial que es va saldar amb vint-i-tres detencions i més de seixanta persones ferides. L’Ada Colau, una de les portaveus de la campanya, explicava als mitjans en aquell moment que va ser la policia la que va provocar els aldarulls previs a la càrrega dels antiavalots. Un centenar d’entitats van presentar una querella, amb més de cent testimonis i tretze hores de vídeo, en què s’acusava els agents de la Brigada d’Informació d’haver-se infiltrat entre els manifestants i haver causat destrosses amb la intenció de crear confrontació.
En aquella ocasió, quan la repressió va recaure sobre un sector social més ampli i també sobre els periodistes, els «antisistema» tornen a trobar-se la premsa fent-los costat, però això durarà poc i anirà guanyant força el discurs que els compara amb terroristes. El desprestigi de l’okupació anava més enllà. «També hi havia un estigma molt estereotipat de l’oci nocturn i del soroll a les cases, que tampoc era així, però es basava en un dels elements del moviment d’okupacions, que era que va saber generar espais de relació i d’oci no mercantilitzats», apunta el David Fernàndez.
La Gala Pin, que participarà en ocupacions de la dècada que s’iniciava l’any 2000, situa uns anys més tard la «gran derrota» del moviment okupa, que havia anat creixent des de mitjans dels noranta: «És al 2004 i al 2005 quan d’una banda el Fòrum es fa servir per desallotjar tots els grans centres socials i es perden espais d’aliances, i de l’altra, amb l’aprovació de l’ordenança de civisme, quan de cop el moviment okupa, en lloc de ser un problema polític, és tractat com un problema de soroll i brutícia, i quan et converteixes en un problema de soroll deixes de ser un actor polític».
El balanç que fa el David de la repressió patida aquells anys és dur: «Entre el 1996 i el 2006 són més de 2.000 detencions a activistes de moviments socials, un suïcidi, 14 empresonaments».
«Al 2001, 2002 i 2003 es crea un estigma de l’okupa en què la utilització de la paraula okupa és negativa per si mateixa, cosa que no passava quatre anys abans», explica el Jesús Rodríguez. «A partir de llavors ja no es construïa tant l’afinitat comuna de l’Assemblea d’Okupes, sinó que es començaven a construir afinitats més per barris, i la gent de Sants vam muntar el nostre mundillo, la gent de Sant Andreu el seu, la de Gràcia…, i hi ha gent que es va especialitzar en àrees sectorials més específiques», recorda. «En aquella època va començar Miles de Viviendas, també hi va haver qui es va especialitzar en l’okupació rural, apareix Can Masdeu i, en coordinació amb Kan Pasqual, una oficina d’okupació rural: molta gent va marxar de la ciutat, escapant de la repressió d’aquella època, hi va haver bastanta diàspora okupa».
I després, què vindrà? «A partir del 99 el moviment okupa es va arrelant en el terreny més local i no té una vocació de transcendència en coses més transversals o més globals, i, en canvi, hi ha moviments que substitueixen o que van en paral·lel al que havia sigut fins aleshores l’Assemblea d’Okupes com a lloc agregador de lluites de la ciutat». El Jesús ho diu pensant, sobretot, en un moviment que va anar creixent en aquell moment: l’altermundisme.