Compravendes
18 de setembre del 2001 Una empresa immobiliària registra una hipoteca amb la Caixa d’Estalvis Laietana sobre tots els pisos del número 29 del carrer d’en Robador, al barri del Raval, «lliure d’arrendataris». A l’edifici hi viu el Manel González, des del 1985, i 19 inquilins més. D’aquesta operació ells no en sabran res fins mesos més tard.
Quan va començar a parlar amb els mitjans de comunicació –després trigaria a poder deixar de fer-ho–, el Manel va tenir clar el titular sobre el seu cas: «Han venut la meva escala quatre cops en dos anys». Els hereus del propietari de l’edifici el van vendre el juliol del 2001 per 420.000 euros. La immobiliària que va comprar el bloc i va subscriure la hipoteca el va tornar a vendre el maig del 2002 per 540.000 euros. Nou mesos més tard es torna a vendre per 961.620 euros. La quarta venda es produiria el juliol del 2003, per 1.358.280 euros, més de tres cops el valor de la primera.
D’aquestes compravendes el Manel se n’assabenta un cop fetes les tres primeres operacions. «Em vaig trobar un paper a la bústia que deia que farien un arreglo de l’escala, i que ens oferirien els pisos en venda», recorda, però remarca que mai més se’ls va tornar a comunicar res al respecte. «Al novembre del 2002 ens van començar a arribar burofaxos a gairebé tots els veïns, que deien que teníem els contractes extingits i que marxéssim», explica. El seu contracte, però, era indefinit. Es va posar a investigar i va acudir al Registre de la Propietat. Allà va descobrir que la seva escala ja havia estat venuda tres cops i que constava com a lliure d’arrendataris. «Jo vaig anar al registrador i li vaig dir que allà hi vivíem, però em va dir que no era responsable de res i que si tenia algun problema, em busqués un advocat».
El Manel, carter de professió, no era expert en lleis, però s’hi va posar les piles. «Em vaig convertir en una rata de biblioteca», explica. També era l’únic dels seus veïns que podia fer front als tràmits del procés que iniciava, perquè la renda mitjana dels altres estava entre els 275 i els 340 euros mensuals. Eren tots més grans que ell, que era l’únic que tenia un sou.
La quarta venda de l’immoble s’estava produint quan es va posar a investigar i, com a inquilí, el Manel tenia dret de tanteig i retracte sobre el seu pis, és a dir, que pel mateix preu que pagava el comprador tenia dret preferent a comprar-lo ell. «Per això havia d’esperar que estiguessin fetes les escriptures, i em passava cada setmana pel Registre de la Propietat a controlar-ho, i em deien que no calia que vingués, que anés trucant i m’avisarien, però vaig fer malament de fiar-me’n, perquè un dia vaig decidir passar-hi, perquè m’estranyava, i em van dir que estaven fetes des de feia un mes i escaig, i vaig haver de córrer», recorda. Un dels problemes més habituals amb què es trobaria el Manel en la seva lluita serien les demores i les ocultacions per part de les administracions.
Per tal de reclamar el dret de comprar el seu propi pis havia de dipositar primer el seu valor. «Em vaig haver d’endeutar, perquè m’havien caigut uns diners per la mort de la meva mare, però no tenia prou per pagar-ho», explica. Al maig del 2004 els jutjats van reconèixer, d’una banda, que tenia un contracte indefinit, i de l’altra, que tenia dret a comprar el pis. Llavors ja havien marxat molts veïns de la seva escala, i només en quedaven a 10 dels 20 pisos. L’empresa propietària va recórrer la sentència i finalment van tombar el dret del Manel al seu pis.
Mentrestant, la finca de Robador 29 estava cada cop més degradada, i el Manel denunciava l’abandonament per part dels propietaris. A casa seva, el sostre anava caient a causa d’infiltracions d’aigua del terrat. «Més tard van tallar una canonada que donava just a la paret mestra, hi havia una intencionalitat de fer ruïna allò», assegura. A això s’hi sumaven talls d’aigua, curtcircuits i problemes de brutícia, com el fet que es tapiaven els pisos que es quedaven buits, sense buidar-los, i acabaven sent un banquet per a les rates. La deixadesa volia empènyer a marxar els habitants del bloc. Més enllà de l’àmbit judicial, la lluita de Robador 29 se centraria a combatre l’assetjament immobiliari, el famós mòbing.
En plena intervenció urbanística en l’anomenada Illa Robador, un gran solar resultat de l’enderroc d’una illa de cases, el Manel no era l’únic que patia una situació així. En aquella època ja només resistia un dels edificis que havien de ser enderrocats: el Jesús García, propietari del bar Ciutat Vella, es negava a l’expropiació i estava patint pressions de tota mena. El Jesús va explicar al Manel que s’havia muntat un grup al barri contra l’especulació i que tenien una reunió amb el nou regidor del districte, Carles Martí, el 7 d’octubre del 2003. «Jo no tenia ni idea de res, però eren diversos grups del barri contra l’especulació i jo em vaig colar en aquella reunió, i allà vaig prendre contacte amb la Coordinadora contra l’Especulació del Raval, que s’havia muntat, en principi, per donar suport al Jesús», recorda el Manel.
Després d’aquella reunió va començar a participar en les assemblees de la Coordinadora, a l’Ateneu del Xino, que també es trobava al carrer d’en Robador. Allà hi estava a gust i l’acabarien proclamant «alkalde del Xino». El 22 de novembre es van manifestar davant l’Ajuntament de Barcelona, van començar a penjar pancartes dels seus edificis, i el Manel es va convertir en la cara visible d’aquell moviment. El seu cas –«venut quatre cops en 24 mesos»– era flagrant i cridaner i ell estava disposat a donar la cara i a lluitar-hi. El mes de gener ja era el protagonista d’una edició del programa 30 Minuts de TV3 que duia el títol «Coacció a domicili».
Gentrificació
20 de setembre del 2000 S’inaugura la rambla del Raval, un passeig que substitueix les cinc illes de cases que hi havia entre els carrers de la Cadena i de Sant Jeroni, avui desapareguts. L’Administració va reubicar 925 persones que hi vivien. Segons els col·lectius contra l’especulació del barri, uns 5.000 veïns i veïnes van ser expulsats de casa seva arran de la reforma. El dia de l’obertura, una veïna del carrer de la Cadena explicava al diari El País com s’havien disparat els preus en el cas del seu bloc: «Farà uns cinc anys es va vendre un pis per sis milions de pessetes, i ara demanen 15 milions per un altre a la mateixa planta». El preu pràcticament s’havia triplicat en cinc anys.
L’Iñaki Garcia, un dels fundadors d’El Lokal, un espai social a poc metres d’allà, havia estat veí del carrer de la Cadena. «L’obertura de la rambla del Raval va ser molt dramàtica», recorda. «Cadena era molt del barri, i viure en un carrer que desapareix és molt fort, jo flipava, perquè, a més, van expulsar moltíssima gent. Ha quedat una vorera, però de l’altra totes les cases se’n van anar fora, i te’n recordes del bar, de la ferreteria, tot això…». En aquest procés, assegura l’Iñaki, «l’Associació de Veïns del Raval i el seu president Pep García van tenir un paper important, perquè articulava el sector més caspós del barri i representava els veïns davant l’Ajuntament socialista, que el van utilitzar molt bé. Ell va controlar el procés i els que eren propietaris van intercanviar pisos, i els que eren llogaters se’n van anar a la merda, expulsats».
En aquest context, la lluita contra la reforma urbanística havia estat difícil d’articular. El mateix dia que s’inaugurava la nova rambla, l’alcalde Joan Clos recordava que els canvis urbanístics per «esponjar» els atapeïts carrers del Raval no s’aturaven allà, i que seguirien amb la contigua Illa Robador, on les excavadores ja treballaven per enderrocar edificis.
Aquest procés venia de lluny. A partir del 1986, amb la designació com a seu olímpica, Barcelona adoptava un model de gestió pública més mercantil, de tal manera que va encetar la postergada reforma urbanística del centre històric de la ciutat amb col·laboracions público-privades. El 1988 es crea l’empresa mixta Procivesa (Promoció de Ciutat Vella SA), amb un 60,71 % de capital públic i la resta, aportat per empreses, sobretot entitats financeres. L’objectiu era permetre una «gestió eficaç» de l’actuació al districte de Ciutat Vella i «concentrar en una actuació enèrgica la inversió prevista». El 2002 Procivesa s’havia de dissoldre, i va ser substituïda per la nova Focivesa (Foment de Ciutat Vella SA), amb les mateixes característiques.
Les actuacions al barri del Raval passaven, d’una banda, per l’obertura de la rambla a la part sud, i de l’altra, per la creació d’equipaments culturals a la zona nord, amb la inauguració del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) a mitjans dels noranta. Al llarg d’aquest procés es planteja la possibilitat de traslladar a la mateixa zona la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, en una àrea qualificada com a zona verda. Per això, al 1993 l’Ajuntament modifica la seva planificació per «esponjar» la zona de la Illa Robador i traslladar-hi la zona verda que cobriria la facultat.
Totes aquestes reformes porten associades un procés de gentrificació. Això vol dir que les reformes urbanístiques i els nous equipaments atrauen l’interès de persones o negocis amb més diners que els habitants locals, cosa que provoca que augmentin els preus i els veïns i veïnes acabin expulsats del seu barri. Sovint aquests processos van lligats a la degradació o l’abandonament previ de zones empobrides, a fi de justificar que s’hi faci una intervenció urbanística de gran calibre.
El Manel s’indigna en pensar en el sobtat atractiu del seu carrer: «Ningú estava interessat en Robadors, tothom tenia por d’entrar-hi, perquè era el carrer de les putes, hi havia droga, i llavors estàvem nosaltres, les rates i poc més». «La pasma només entrava per agafar les mordidas, i l’època del jaco va ser duríssima; jo quan sortia per treballar havia de saltar per sobre el yonki, va haver-hi baralles perquè es passava heroïna adulterada, i va haver-hi morts. Algun cop arribava a casa de la feina i trobava reguerons de sang… Va ser dur», assegura. «I de cop i volta, que vinguin els especuladors, i de cop i volta, els interessa. Hòstia, cabrons, ja us podria haver interessat abans tenir-ho en condicions!»
I després, què vindria? «El que volien fer amb la meva finca era una residència d’estudiants, perquè volien convertir això en Ravalàndia de cara al turisme, vendre-ho i treure’n la merda, que érem els veïns: prostitutes, vells, pobres, majaras, maricons i gent de mal viure».
L’Iñaki destaca que, tot i aquest pla, a vegades «passen coses inesperades… Molta gent va criticar l’arribada de migrants al barri, però en realitat ens van salvar», diu. «Si la gentrificació del Raval arriba més tard del previst, és gràcies als immigrants. Tot estava previst perquè vingués la gent de pasta, però aquesta gent que gentrifica no vol viure al costat d’un paki o un marroquí, i van arribar sense que ningú ho esperés, van revifar el comerç del barri, van fer vida…».
«Els joves que havien de tenir fills fugien del barri, deien que no volien que els seus fills es criessin en un ambient així, perquè hi havia el jaco, i aleshores es va buidar mig barri», recorda el Manel. «Cap a finals dels vuitanta i als noranta és quan a l’Administració se li va en orris el seu projecte, perquè no s’esperava que arribessin els immigrants en massa i es fiquessin al barri».
Poder
L’estructura empresarial de Procivesa i Focivesa esdevindrà el nou poder a Ciutat Vella, i els veïns denunciaran pressions de tota mena. Tot i el malestar al barri, el projecte de l’Illa Robador va aconseguir el suport de l’Associació de Veïns del Raval i dels sindicats CCOO i UGT. Les tres entitats van ser les que van rebre l’encàrrec de construir tres blocs de pisos de protecció oficial en el nou solar, en el qual hi hauria menys zona verda de la prevista. En aquest context apareix la Taula del Raval, una associació veïnal dissident, que duu l’Ajuntament i Procivesa als tribunals i els obliga a replantejar el projecte: un cop, perquè l’hotel previst tindria més plantes del que hauria d’estar permès, i un altre, per la retallada de la zona verda.
«Contra aquesta associació hi va haver tot un muntatge judicial i policial d’una suposada xarxa de pederàstia al Raval, on va acabar imputada pràcticament tota la direcció de l’Associació, però que al final va quedar en res», explica el Miguel Martín. El 1999 es denuncia el que es va anomenar Cas Raval, i el gener del 2001 té lloc el judici. El principal acusat admetia sentir atracció per infants, però assegurava que mai no havia tingut cap tipus de relació sexual amb menors. La premsa, però, no va esperar la sentència per assegurar, seguint les informacions policials, que s’havia destapat «una de les xarxes de pederàstia més importants de tot Europa». No se’n va provar res, d’això.
«El procés judicial va ser una vergonya. A mesura que avançava, no hi havia absolutament cap prova, va ser un muntatge contra la dissidència veïnal, que era un cop sobre la taula dels poders de llavors per frenar els peus a qui estava qüestionant el projecte», assegura el Miguel, que afegeix que la pel·lícula De nens, del director Joaquim Jordà, que explica tot aquest procés, és «el document més important sobre la destrucció social associada a la violència urbanística». Famílies separades dels seus fills durant tres anys, el judici mediàtic i l’estigma social contra els suposats membres d’una xarxa criminal que va resultar que no existia. I mentrestant, avançava la urbanització de l’Illa Robador.
Al bar Ciutat Vella, del Jesús, li va sortir car ser l’únic resistent als enderrocs. Uns operaris contractats per Focivesa van enderrocar murs del local –«per accident», segons van dir–, quan treballaven en el solar de l’illa. Més tard es van començar a enderrocar els pisos superiors de l’edifici durant el dia, posant en risc la clientela del bar. Enmig d’aquest procés, el Manel explica que «uns matons van entrar una nit al bar de Jesús i li van fotre una pallissa». Finalment, el 26 de febrer de 2004, va ser desallotjat. Una vintena de veïns es van aplegar dins el bar i s’hi van apropar els mitjans de comunicació. Un representant de Focivesa va anar al Ciutat Vella per tornar a oferir-li traslladar-se a un nou local. El Jesús assegurava que, sense comptar que les condicions que li oferien eren pitjors, no confiava en la seva paraula. Després que marxés el responsable de l’empresa, els antiavalots van entrar amb violència al bar per desallotjar-lo definitivament.
Les complicitats entre els interessos empresarials i l’Administració eren intenses. Quan els propietaris del pis del Manel van voler declarar que l’edifici estava en ruïna i, per tant, havien de fer fora els inquilins sense dret a cap mena de compensació, ell va trobar que des del districte de Ciutat Vella no li donaven accés a l’expedient perquè pogués fer-hi al·legacions. «El termini caducava un dilluns i el divendres ens van donar els papers, així que Arquitectes Sense Fronteres va preparar el contrainforme en un cap de setmana», recorda el Manel, i tot i les presses van guanyar la batalla. «La responsable de donar-nos aquest informe és una de les que van ser acusades d’amenaçar la Itziar González», afegeix.
31 de desembre del 2006 Entren al registre del districte de Ciutat Vella 675 sol·licituds de llicència per obrir apartaments turístics al barri, 661 de les quals han estat tramitades pel despatx de l’enginyer Joaquín Quílez. Aquell era l’últim dia per sol·licitar-ne abans de l’entrada en vigor d’un nou pla que pretenia limitar els pisos turístics al districte, que eren cada cop més. La maquinària de l’Administració es va veure desbordada i no va poder respondre a les sol·licituds de llicència abans dels tres mesos que marcava la normativa, raó per la qual van quedar aprovades per silenci administratiu.
Uns mesos més tard, el juny del 2007, Itziar González va entrar com a nova regidora al districte de Ciutat Vella. A la seu del districte, per on Quílez, que no hi treballava, es movia amb comoditat, algunes dinàmiques van aixecar les seves sospites. El 2008 va traslladar Heliodoro Lozano, cap dels serveis tècnics de Ciutat Vella des del 2001, a una altra àrea de l’Ajuntament. Més tard va ser denunciat per la Fiscalia Anticorrupció. Tant ell com Elena Ariza, funcionària de l’àrea jurídica, van ser acusats de rebre suborns a través de Quílez per concedir o modificar llicències a establiments del districte.
El març del 2009 s’aprova una moratòria d’un any per a la construcció de nous allotjaments turístics a Ciutat Vella. El 30 d’abril la casa de la Itziar González, al Barri Gòtic, és assaltada. Després d’allò començaran a arribar amenaces, tant cap a ella com cap a la gerent del districte, Mercè Massa, si no deixaven el càrrec. Rep una carta anònima signada pels seus «amics del districte». En aquell context, i davant la manca de suport de l’alcalde Jordi Hereu i de la resta del Govern municipal per lluitar contra l’obertura d’un nou hotel al costat del Palau de la Música, al casc antic, el 16 d’abril del 2010 va presentar la dimissió.
El forat
10 de març del 1996 Una manifestació de l’Assemblea d’Okupes acaba en l’ocupació de l’antic cinema Princesa, a la Via Laietana. No gaire lluny d’allà, al Pou de la Figuera, una de les zones més empobrides del barri de la Ribera, al casc antic, veïns i veïnes es trobaven sols davant la imminent expropiació i enderrocament de les seves cases per «esponjar» el barri. «Hi havia una sèrie de cases que les anaven a enderrocar, i aquells veïns es posen en contacte amb la gent que estàvem al cine Princesa», recorda el Jesús Rodríguez. A partir de llavors l’Assemblea d’Okupes va assumir com a pròpia la lluita contra els enderrocs.
Amb una vintena de persones van aturar un intent de desallotjament a un dels tres edificis del carrer del Pou de la Figuera que serien els primers a enderrocar-se. «A partir d’aquell moment vam conèixer el Paco, que va ser de les primeres persones que lluitaven contra l’especulació urbanística al centre de la ciutat, contra el monstre de Procivesa i tota aquella maquinària implementada pel Partit Socialista i Iniciativa, que gestionava l’expulsió del veïnat del centre de la ciutat, perquè s’havia de convertir en un lloc de trobada i d’arribada dels nous empresaris liberals europeus i dels estudiants, mentre que ells ho justificaven dient que calia sanejar la zona», explica el Jesús. Qualifica les empreses público-privades creades per l’Ajuntament com «una maquinària per aconseguir fer entrar molts diners per sanejar tot el deute que s’havia generat amb els Jocs Olímpics, i entraven diners, però les seves víctimes eren tots aquests veïns que s’expulsaven».
«Per portar a terme aquesta transformació, ves a saber en què, hem passat per diferents fases», explicava la Maria Mas, de l’Associació de Veïns del Casc Antic, en un documental de l’època. «Una primera fase seria no fer res al barri, i que anés decaient i decaient, i que els mateixos veïns diguessin “aquí no es pot viure”, i llavors alguns que podien marxaven, i els altres, doncs aguantaven, però amb la porqueria constant de la degradació, i això va coincidir amb l’època de la droga, que va ser molt i molt dura, i aquí no intervenia ningú».
Tot i que més tard la situació va canviar, quan gent com la Maria va prendre la iniciativa, el Jesús es mostra força crític amb les complicitats d’una part important del moviment veïnal al principi de l’aplicació d’aquests plans urbanístics. «Els veïns pobres no interessaven a ningú, perquè ni donaven vots ni es feien socis de les entitats veïnals, i per això van decidir posar-se en contacte amb els okupes», assegura.
«Com que nosaltres anàvem allà i els ajudàvem, alguns d’aquests veïns ens van facilitar entrar a pisos de la zona del Forat que havien de ser desnonats properament, i va començar l’ocupació d’alguns habitatges a partir de la complicitat d’aquells veïns que estaven patint aquest pla», explica. En un primer moment la lluita era contra els enderrocs, però el pla va seguir evolucionant. «Va haver-hi molts desallotjaments, moltes càrregues policials, i va ser una lluita molt soterrada i molt poc visible», lamenta el Jesús. Un cop fetes les primeres demolicions, la urbanització de la zona triga a arribar, i el que hi queda és un solar ple de runes que els veïns passaran a anomenar forat de la vergonya. Tot el procés d’enderrocs s’allargarà anys, i els veïns conviuran amb la pols i el soroll i els cops de les excavadores. En aquest context es va crear una assemblea del Forat de la Vergonya que barrejava veïns i veïnes de tota la vida i okupes que havien arribat allà per lluitar contra el pla urbanístic.
Malgrat l’estat d’aquell forat, els veïns hi fan vida en comunitat i comencen a organitzar activitats a l’espai obert. Per les festes de Nadal de l’any 2000 hi van posar un avet, que va arrelar, i el van deixar al Forat com a símbol de l’espai verd que volien allà. El 21 de febrer del 2001 se’l van trobar tallat i van decidir reunir diners entre tots per comprar-ne un de nou. El van penjar amb un cartell que deia «Tinc vida, no em tallis, no em matis com al meu germà». Un dia es va assecar sobtadament; l’havien enverinat, assegurava el Paco del Cuerpo, l’ànima de l’assemblea del Forat.
Després de l’avet, van començar a omplir de plantes el solar i hi van fer un hort. «Semblarà una tonteria, però era una petita venjança. Deien que després d’anys lluitant contra un pla urbanístic, “com a mínim al solar que han deixat aquí a sota d’on estava casa nostra, doncs volem plantar-hi una tomaquera”», explica el Jesús. Mentrestant, s’ocupa un edifici al carrer dels Metges, davant del Forat, on joves okupes donaran el reforç necessari a aquella lluita.
L’espai verd creat per la gent del Forat no li va semblar una bona alternativa al Govern municipal. Els seus plans eren fer-hi un aparcament, amb el suport de fons europeus dedicats a un programa ambiental. Els veïns s’indignaven, els havien fet fora de casa per fer-hi una zona verda i hi acabarien posant més ciment. Mentrestant, seguia la deixadesa de la zona. El Paco li retreia a un responsable municipal: «Com que això no dona diners, només dona perjudicis, no ho volia arreglar ningú, i portem mesos endreçant-ho nosaltres. Amb molt d’esforç hem anat a la muntanya a recollir aquests matolls, perquè a més de merda de gos, aquí hi hagi zona verda».
El mur
18 de novembre del 2002 Els arguments del Paco no van servir per fer valdre el dret de veïns i veïnes a aquell territori que havien cuidat, i arriben al solar excavadores i camions protegits pels antiavalots de la Guàrdia Urbana, que comencen a enretirar plantes. L’endemà hi van tornar una dotzena de furgons d’antiavalots, van estomacar la resistència –i especialment el Paco, mentre el portaven cap a comissaria, tal com va denunciar–, van arrencar arbres que havien estat replantats pels veïns i van construir un mur amb una tanca que envoltava tot el Forat de la Vergonya.
Semblava que el mur acabava amb l’espai que construïen els veïns, però en una assemblea de la Plataforma Veïnal Contra l’Especulació, compartida amb altres lluites de la ciutat, sorgeix una proposta: fer una manifestació i enderrocar el mur. Dit i fet. Una marxa contra l’especulació el 29 de novembre va acabar amb activistes vinguts de diversos punts de la ciutat arrencant primer les tanques i després trencant a cops el mur. Durant una llarga estona un esclat d’energia i ràbia tornaria a obrir el Forat. Aquell dia algun veí es va endur un tros de mur a casa com a trofeu.
Mentrestant, la tònica de criminalització del moviment okupa d’aquella època li semblaria útil a l’Administració amb vista a intentar desactivar la protesta veïnal. La primavera del 2003 la policia entrava al bloc okupat del carrer dels Metges i decomissava eines per tal d’acusar els seus ocupants de l’enderroc del mur. Per altra banda, al carrer de Sant Pere més Baix, també al perímetre del Forat, hi havia l’Anarkopenya, un antic teatre ocupat des del 2000 que va anar perdent progressivament les seves activitats socials. Lluny de la complicitat teixida amb la casa del carrer dels Metges, la Maria Mas denunciava que a l’Anarkopenya hi havia soroll les 24 hores del dia durant els caps de setmana, acompanyat d’actituds irrespectuoses i agressives amb els veïns. Tot i aquesta situació, l’Ajuntament era permissiu amb aquesta okupació, segons expressava el periòdic Masala, proper a la lluita veïnal: «Fonts del barri també afirmen que la policia sabia que al teatre es venia haixix i altres substàncies, i que algunes habitacions eren llogades a 25 euros la nit per turistes “alternatius”. Res no va influir en el tracte rebut, bastant particular respecte a la pràctica policial en referència a les okupacions, que, en canvi, sí que pateixen un assetjament policial en realitzar activitats socials per al barri, com ara el bloc de Metges al Forat de la Vergonya».
4 de febrer del 2006 Festa a l’Anarkopenya. Passades les 3 de la matinada ja hi ha un miler de persones i es tanca l’entrada. Passades les 6 del matí, la policia intenta posar fi a la festa i s’hi genera un conflicte. Un agent de la Guàrdia Urbana sense casc rep un impacte al cap que l’acabaria deixant en estat vegetatiu. L’endemà, l’alcalde Joan Clos explicava que havia estat per un test llençat des de dalt de la casa. No obstant, aquella nit són detingudes nou persones que es troben fora de la casa i se les acusa dels fets. Denunciaran tortures per part de la policia. La Guàrdia Urbana canviarà més tard la seva versió dels fets: ja no parlarà d’un test llençat des de dalt, sinó d’una pedra llençada des del carrer. En el judici tres metges forenses van declarar que això era impossible, però quatre persones van ser condemnades a presó. Una d’elles, Patricia Heras, negava fins i tot haver estat davant l’Anarkopenya. Trobar-se a la presó, amb la impotència de no aconseguir fer valdre la seva versió dels fets, havent estat sentenciada abans, fins i tot, del judici, va ser dur. El 26 d’abril del 2011, mentre era a casa seva quan es trobava en règim semiobert, es va suicidar saltant per la finestra.
Els afectats van denunciar un procés ple d’irregularitats i asseguren que van ser víctimes d’un muntatge policial i judicial. La seva versió dels fets, però, no va arribar al gran públic fins a l’emissió del documental Ciutat Morta a la televisió pública catalana el 17 de gener del 2015. Fins llavors, l’únic que van viure va ser la condemna judicial i mediàtica. Per als veïns del Forat, els conflictes evitables a l’Anarkopenya els buscaven les autoritats amb l’objectiu de desacreditar la seva lluita. Tot plegat fa ressonar les paraules del Miguel en relació amb el suposat cas de pederàstia del Raval, quan denunciava «la destrucció social associada a la violència urbanística».
2 d’octubre del 2006 Les excavadores tornen al Forat. Un temps després de l’enderroc del mur, amb un cert estira-i-arronsa amb l’Ajuntament, que va intentar tornar-lo a construir, els veïns van recuperar l’espai verd. L’Ajuntament va acabar renunciant a fer-hi un aparcament i va posar en marxa un procés participatiu sobre el futur de l’espai, per bé que l’assemblea del Forat hi va denunciar moltes mancances. L’espai va seguir creixent, amb un hort estructurat i una zona de joc per a infants. Aquell avet que van plantar el Nadal del 2000 i que van haver de replantar tants altres cops es va convertir en una font. La van construir els veïns amb trencadís i amb la inscripció «Parc Autogestionat Forat de la Vergonya». Havien passat quatre anys i allà hi eren un altre cop les excavadores, que van iniciar les obres d’urbanització del parc. Hi aplicaven el pla definitiu després del tancament del procés participatiu, en què el col·lectiu del Forat criticava el canvi de disposició d’elements que ja existien. S’hi van repetir les càrregues, i el 5 d’octubre una manifestació de protesta derivava en enfrontaments al barri del Raval. El 26 de novembre del 2007 la policia desallotjava el bloc del carrer dels Metges.
Una de les victòries del Forat va ser que en la urbanització de l’espai no es toqués la font que hi havien construït, símbol de les altres victòries: un hort autogestionat, un casal de barri de gestió comunitària, que no es construís un aparcament i, sobretot, que la seva plaça no fos de ciment. La sorra també és un trofeu.
Pescadors
29 de setembre del 1990 És el dia de Sant Miquel, patró del barri de la Barceloneta, i s’hi celebra la Festa Major. El carrer dels Pescadors ha decidit recuperar la tradició i engalanar-se. Ho fa, sobretot, gràcies a l’impuls d’una de les veïnes, l’Emília Llorca, que comença a moure els fils i enredar les senyores del carrer on havia nascut i vivia. La Barceloneta és un barri popular, de famílies obreres i pescadores, i hi predominen els anomenats «quarts de casa».
Al segle xix la industrialització va portar moltes famílies a Barcelona, i els propietaris de les cases unifamiliars del barri van veure una oportunitat si les dividien en quatre per fer-hi cabre quatre famílies on abans en vivia una. El resultat van ser pisos d’entre 28 i 35 m2 compartits per famílies senceres. En un barri així, es fa inevitable fer vida al carrer, i això ho dinamitzaven les dones del carrer dels Pescadors. Amb la creació de la comissió de festes van començar a estar tot el dia fent activitats al carrer: quan no era per preparar la festa, era per finançar-la, venent loteria o un pastís els diumenges.
«La festa no és protagonisme, és molta feina voluntària. Ens passem el dia bruts, pelant patates, parant taules, pendents de la llum, del so…, però com que t’agrada fer-ho, no importa, és el que busques», assegurava l’Emília en una entrevista el 2009, pocs mesos abans de perdre la vida en un accident de cotxe. Les impulsores de la festa s’enfundaven un davantal, que era la marca de la casa, i s’encarregaven que tot funcionés. En els primers anys hi havia tanta implicació que els veïns aprofitaven la festa per repintar les façanes de tot el carrer.
La festa les va portar a la lluita. «Cada cop et vas implicant més en els problemes dels veïns a través de la Festa Major, i et vas cultivant socialment i vas assumint compromisos, a poc a poc i cada cop més, i com que vas veient els moviments bruts que hi ha, et fan reaccionar», rememorava l’Emília. Així va ser com va acabar naixent, l’any 2005, l’Associació de Veïns de l’Òstia, que prenia el nom antic del barri, anterior al de Barceloneta. A més, ja existia una Associació de Veïns de la Barceloneta, però justament les veïnes de l’Òstia trobaven que tenia massa complicitats amb el Govern municipal i que no aportava solucions als seus problemes.
Va ser després de la creació de l’Associació quan es van assabentar per la premsa de la voluntat del Govern municipal d’impulsar el que s’anomenaria el pla dels ascensors. Es tractava d’un projecte urbanístic que pretenia rehabilitar el barri, que tenia una població envellida, instal·lant ascensors a les finques. Per la manca d’espai als edificis, la reforma comportava eliminar un de cada quatre «quart de casa» per instal·lar-hi l’ascensor, amb la consegüent expulsió de veïns i veïnes. L’Emília i companyia van veure que això no afectaria només les persones que perdrien directament casa seva, sinó que també hi hauria una revaloració del barri, que va esdevenir un lloc d’interès per a l’especulació, i els preus dels pisos van passar a ser prohibitius per a les famílies de la Barceloneta.
Complicitats
25 de novembre del 2004 El col·lectiu Miles de Viviendas ocupa una antiga caserna de la Guàrdia Civil al passeig de Joan de Borbó, a l’extrem de la Barceloneta que dona al port. Quan arriben es posen en contacte amb les entitats del barri per presentar l’espai i el seu projecte, i organitzen uns primers debats veïnals. Però els vincles més forts començaran a fructificar uns mesos després. Davant la perspectiva del pla dels ascensors, l’Emília i les seves companyes no sabien què fer: «Vam sortir amb el megàfon al carrer i li dèiem a la gent del barri que si us plau vinguessin a una assemblea a l’església de Sant Miquel, que ens volíem presentar i informar-los».
«Passaven amb el cotxe megàfon en mà, i llavors l’Albert Sancho, que llavors estava a Miles i després va estar a l’Associació de Veïns del Gòtic, va corrents cap allà i li diu que compti amb nosaltres, i l’Emília diu que sí, però l’Antonio, el seu marit, la mira i diu: “Amb els okupes? Semblen bons nanos, però no sé…”, i és quan arriben a casa que els fills de l’Emília li diuen: “Home, mama, potser soles no podreu i heu de comptar amb aquesta gent”», recorda la Gala Pin.
En una assemblea de Miles de Viviendas es van preguntar qui aniria a aquella trobada, i els quaranta volien fer-ho. «Hi havia hagut tota la lluita del Forat de la Vergonya, en què havíem après molt, però també havíem vist com s’havia fet servir la idea de que els veïns que lluitaven pel Forat eren els okupes, per deslegitimar-la», explica la Gala. Per això, van decidir no anar-hi tots, perquè no fossin tants okupes com veïns.
Quan vuit persones de l’assemblea de Miles de Viviendas van arribar a l’església de Sant Miquel, s’hi van trobar unes quatre-centes persones del barri, que estaven molt lluny d’espantar-se per la seva presència o els seus plantejaments. «Una senyora proposava tirar pedres a l’Ajuntament, una altra deia que no arribava per tirar-hi pedres, perquè anava amb muletes, però que si tallaven el trànsit, es podia quedar tallant-lo, i nosaltres dient: “No es tracta de tirar pedres el primer cop, companys, potser es tracta de recollir firmes”», rememora la Gala, rient. «Va ser molt divertit i també molt il·lustratiu dels diferents imaginaris amb què estàvem jugant cadascun de nosaltres, i va ser a partir de llavors que ens impliquem tots els que estem a Miles, d’una manera o una altra, i és quan jo faig el canvi al moviment veïnal; encara que continuï vivint a Miles, el meu xip ja és més veïnal», assegura.
L’Emília i la Gala establiran una relació molt estreta a partir de llavors, i l’Òstia i Miles compartiran pràctiques i aprenentatges. «Per una banda, hi ha com un nivell d’enamorament personal, i per altra, en el moment en què et trobes amb altres persones que veus que també ho estan fent d’una manera desinteressada i tens uns objectius comuns, jo crec que tenim tots la lucidesa de veure que no és només aferrar-te a una sola pràctica, sinó a partir d’entendre l’altre, veure de quina manera pots fer un cúmul de pràctiques», considera la Gala.
D’aquella assemblea neix la Plataforma en Defensa de la Barceloneta, que agrupa l’Associació de Veïns de l’Òstia, on es trobaven els veïns de tota la vida, altres veïns que portaven vint anys al barri, i també els més nous, els okupes de Miles de Viviendas. «En realitat, vam fer dos barrets per parlar del mateix, però això en un primer moment a l’Òstia els donava la tranquil·litat de que si alguna cosa no l’acabaven de veure clara, la podia fer la Plataforma, i no l’Òstia», explica la Gala. Al cap d’un temps, uns quants es trobarien dins l’associació de veïns.
«Una de les primeres coses que es proposa és fer una recollida de signatures, i uns quants de Miles no ho acabem de veure clar, perquè trobem que les signatures no serveixen per a res, però ho expressem amb cautela, i al cap de dos mesos ens adonem que recollir signatures ens serveix perquè la gent senti a parlar de la protesta, per difondre el tema del qual vols parlar, per anar creant xarxa i per, en un determinat moment, mostrar que som molts», exemplifica la Gala. D’altra banda, la gent de Miles introduïa els veïns en algunes formes d’acció directa –«supertoveta», assumeix–, com penjar una pancarta al monument als quarts de casa. També impulsen un taller de premsa per aprendre a tractar amb els mitjans, o miren de donar més forma a les manifestacions, «que al principi eren una mica a la virulé, i vam buscar que tinguessin cobertura mediàtica o que hi hagués un final». «Les senyores de l’Òstia venien de la comissió de festes, i llavors fèiem una sardinada o una altra cosa, i nosaltres plantegem que hi ha una dimensió digital, una dimensió de ciutat», va recordant la Gala.
Mirar la qüestió des d’una dimensió de ciutat també permet que la gent de la Barceloneta vegi que no està sola. «Hi ha molta repressió social al barri en aquell moment, i hi ha gent que li retira feines al fill de l’Emília, o li retira la paraula a ella o a altres de l’Òstia, que són dones que estan acostumades a ser molt sociables i estan molt reconegudes, però de cop es troben que hi ha gent que ja no els hi parla, perquè el seu fill treballa al port i no volen que les vegin juntes, o perquè els hi han dit que per culpa seva el seu fill perdrà la feina», lamenta la Gala, que remarca la importància que va tenir donar-se escalf les unes a les altres en tot aquell procés. «Vinc d’una casa ocupada que més o menys és diversa dins el que hi ha, però és una bombolla, i de cop aquí hi ha la realitat, i jo sé que vull fer política amb la realitat, no vull fer política amb els iguals, amb qui només discutim per matisos», conclou d’aquelles primeres experiències compartides.
Ascensors
23 de febrer del 2007 L’Ajuntament de Barcelona aprova provisionalment una modificació del Pla General Metropolità (PGM) per permetre el pla dels ascensors de la Barceloneta, després d’una setmana de protestes diàries al barri. Els tràmits per a aquesta aprovació havien començat el novembre del 2006 i havien intensificat la resposta veïnal. Segons el regidor del districte, Carles Martí, l’objectiu del pla era «atendre les necessitats de les persones grans i dignificar el barri», però les que s’aixecaven contra el pla eren en gran part les mateixes persones grans. Més enllà de la destrucció del 20 % de les cases del barri, el pla deixava les actuacions en mans de la iniciativa privada, que l’aplicaria amb la lògica de generar beneficis, denunciaven els veïns crítics.
En aquella època els propietaris ja havien vist que llogar els pisos a turistes era extremament més rendible que fer-ho a veïns i veïnes amb contractes antics. Més enllà de l’augment dels preus, les veïnes de l’Òstia van comprovar com moltes persones del barri patien situacions d’assetjament immobiliari i es van organitzar per atendre-les. Mentrestant, explica la Gala, van buscar eines per entendre millor què estava passant, i van recórrer a experts. «Hi ha una part del món acadèmic professional vinculada al món veïnal, com la Mercè Tatjer, el Manuel Delgado, el Francesc Magrinyà, el Josep Maria Montaner…, i a una Mercè li podies dir: “Posa’t la roba de treball i vine a l’Òstia a explicar-nos el pla dels ascensors”, i no és com tot un altre sector que parla en uns altres codis a l’espera que ho descodifiqui algú altre», assegura.
La Mercè va ser una de les redactores del Pla Especial de Reforma Interior (PERI) de la Barceloneta del 1986, que establia els criteris per la renovació urbana de la zona. Des de llavors, diu, «no hi ha un interès de l’Administració per fer un pla coherent, s’ha deixat que el barri s’anés degradant». «El que passa a la Barceloneta no és gentrificació, que és quan la gent es compra un pis i creu que està en un lloc més glamurós; el que pateix el barri és turisme massiu, pur i dur, que provoca la degradació del barri», assegura.
L’entrada d’aquest turisme massiu amb pisos turístics va associada a un augment dels preus, remarca la Mercè. «Els propietaris poden llogar els pisos i generar beneficis, però beneficis que ni tan sols reverteixen en una millora del barri; s’expulsa la gent, però no perquè vingui gent de més alt nivell adquisitiu, sinó perquè venen visitants temporals». I per què aquest procés té lloc a la Barceloneta? D’una banda, per proximitat de la platja, i de l’altra, perquè «són pisos molt petits, molt fàcils de convertir en apartaments turístics, perquè els arregles amb pocs diners», explica.
La Gala recorda que aquell 2007, mentre s’aprovava el pla dels ascensors, ja protestaven contra els pisos turístics al barri, i aquesta seria una de les principals lluites a la Barceloneta. Més enllà del pla dels ascensors, denunciaven que els veïns i veïnes eren expulsats amb el turisme, amb la construcció de l’Hotel Vela a primera línia de mar, saltant-se la llei de costes per la qual havien enderrocat els merenderos del barri, o amb la creació d’un port de luxe davant el barri, que allunyava els seus habitants.
29 de maig del 2007 La policia desallotja Miles de Viviendas i posteriorment enderroca l’edifici. El compromís del Govern municipal és fer-hi habitatges públics, en el marc d’altres equipaments que es construeixen al barri en paral·lel al pla dels ascensors, però el solar seguirà buit durant anys. La lluita veïnal aquell any és intensa, i el juny assumeix el càrrec la nova regidoria del districte, Itziar González, que es compromet a obrir un procés participatiu. Des de l’Òstia i la Plataforma en Defensa de la Barceloneta lamentaven, al principi de l’any següent, que el procés no s’havia materialitzat. A l’octubre del 2008 el consistori acaba fent-se enrere pel que fa al plantejament inicial del pla dels ascensors i finalment, el 27 de gener del 2011, es deroga definitivament el pla i es reconeixen els quarts de casa com a patrimoni de la ciutat. Després d’aquesta victòria, la relació nascuda entre «okupes i veïnes» segueix vigent, còmplice en la defensa del barri i amb l’Emília en el record.
El taller
El Miguel Marín va arribar a Barcelona el 2001 i de seguida es va implicar en la revista Masala, vinculada als moviments socials del districte de Ciutat Vella. Va ser des d’allà com va arribar a la Coordinadora contra l’Especulació del Raval. Des d’allà coneixeria el cas del Manel González, de Robador 29, i altres situacions de persones que patien mòbing immobiliari al barri. També pertanyia al moviment okupa de la ciutat, des d’on va formar part de l’Oficina d’Okupació.
Arreu de la ciutat hi havia lluites contra processos especulatius, i s’acaba creant la Plataforma Veïnal Contra l’Especulació. «El que intenta és coordinar lluites de diferents barris, des de Nou Barris fins al centre, perquè una mica a tot arreu s’estaven donant situacions relacionades amb l’especulació», explica el Miguel. Seria un espai en què sumar forces, i en aquells anys eren moltes les convocatòries de protesta que es feien en aquest marc. Va ser des de la plataforma des d’on es va convocar la manifestació per enderrocar el mur del Forat de la Vergonya el novembre del 2002.
Uns anys després, algunes persones consideren necessàries noves estratègies que complementin l’acció de la plataforma. «Alguns fèiem una anàlisi de que hi havia un excés de fragmentació i que la coordinadora s’estava convertint en una mena de taulell d’anuncis; si algú muntava una mobilització al Bon Pastor, pel seu tema, semblava que havíem d’anar-hi tots; si nosaltres muntàvem alguna cosa aquí al Raval, semblava que tothom hi havia de venir, a això nostre, i aquesta situació era insostenible», explica el Miguel. «La idea era una mica que cadascú havia de treballar els seus temes, però potser podríem tenir una sèrie de reivindicacions i d’eines comunes que d’alguna manera li donin cos al que fem cadascú, sense treure-li força».
Així, el juny del 2005, passada la ressaca de les mobilitzacions contra el Fòrum de 2004, es convoca el Taller contra la Violència Immobiliària i Urbanística (Taller VIU). El que havien de ser unes jornades de posada en comú acaba esdevenint un col·lectiu amb unes sis o set persones, recorda el Miguel. Per a l’Ada Colau, aquella experiència va servir per «fer una radiografia del model espanyol, i parlar, quan ningú ho deia, de com s’estava gestant la bombolla immobiliària i les seves conseqüències». El mes de setembre començaven a recollir adhesions a la Carta de mesures contra la violència immobiliària i urbanística, signada «en algun lloc de la selva immobiliària», que avançava qüestions que no arribarien a protagonitzar el debat públic fins a l’esclat de la bombolla immobiliària: «Segons dades oficials, tan sols des de finals de 1997 fins a l’actualitat els preus dels habitatges han augmentat més del 150 %, mentre que els ingressos nets salarials en els sectors amb conveni només ho han fet un 34,5 %. L’endeutament mitjà de les llars va passar del 45 % al 1990 a més del 60 % al 2004. El preu mitjà dels lloguers a l’Àrea Metropolitana va pujar de 355 euros el 1999 a 617 euros el 2004. Al mateix temps, continua augmentant el nombre d’habitatges buits: segons el cens de 2001, només a la província de Barcelona la xifra superava els 300.000 (i ha continuat creixent amb uns índexs excepcionals). […] I cada vegada hi ha més persones obligades a jornades laborals extenuants en feines com més va més precaritzades per pagar la seva hipoteca o el seu lloguer. Però, tot i això, molts no hi arriben: tan sols al 2002 hi va haver 3.675 desnonaments a Barcelona».
El Taller treballa amb tres eixos principals: la reflexió de fons, que té com a fruit un llibre, El cielo está enladrillado. Entre el mobbing y la violencia inmobiliaria y urbanística; la generació d’eines de treball per a les lluites, que fructifica, entre altres, en un díptic sota el títol De com la violència immobiliària i urbanística ens fa la vida invivible, i de les pràctiques individuals i col·lectives que faran capgirar aquesta situació, i un espai d’atenció a les persones que pateixen situacions de mòbing.
«Vam posar el tema de l’assetjament immobiliari a l’agenda pública en aquell moment, perquè ara està tipificat a la llei del dret a l’habitatge, però llavors no estava penat ni estava perseguit de cap manera, i vam crear tot un debat amb el tema i el vam visibilitzar», recorda l’Ada. I afegeix que «tot aquest treball teòric que es va fer des del Taller VIU després es va aprofitar a V de Vivienda, i per això, tot i que V va ser un moviment molt fresc i molt espontani, tenia un corpus teòric amb què armar-se discursivament».
Pel que fa a l’atenció a casos, durant un temps la van fer setmanalment, en un espai que compartien l’Oficina 2004 i l’editorial Virus, que havia sorgit al Lokal i de la qual el Miguel formava part. «Estàvem allà els dijous de sis a quarts de nou del vespre, fèiem difusió pel barri i en aquest horari venia gent que ens explicava el seu cas, li donàvem consell legal i intentàvem fer-ne un seguiment», explica el Miguel. El més difícil era aconseguir que les persones que s’hi apropaven fessin el pas de denunciar-ho públicament. «Per una banda, perquè la gent en una situació així de violenta se sent molt fràgil, i no sent la força que es necessita per defensar els seus drets, i per l’altra, hi havia gent que no coneixia els seus drets o que, quan els hi feies saber, no es creien que els poguessin fer valdre», assegura.
El Miguel afegeix a això l’autocrítica de no haver sabut articular espais que permetessin trencar aquestes dinàmiques. «Crec que els errors per inexperiència del Taller segurament van estar molt presents en la reflexió per crear la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, amb gent que n’havia format part», apunta.
El Manel, que havia emprès la seva lluita abans de la creació del Taller, és l’únic amb qui poden treballar aquesta denúncia pública i judicial. Aconsegueixen portar els propietaris de casa seva als jutjats, per assetjament immobiliari, però no aconsegueixen una condemna. «Va ser un cas poc típic d’algú que no era una persona gran, que era jove, i que estava disposat a lluitar fins al final», recorda l’Ada. El Manel es va convertir en la cara de la lluita contra el mòbing.
6 de juliol del 2005 El Manel es transforma en guia turístic de l’especulació. No és el primer cop, ja que al novembre els veïns de Robador havien organitzat una ruta per la futura «Ravalàndia» turística, però aquest cop ho fa acompanyat del bufó Leo Bassi i el seu Bassibus, en el marc del festival d’arts escèniques de la ciutat, el Grec. «Amb la Simona Levi vam fer el tour antiespeculació amb el Leo Bassi, que és on vaig conèixer l’Ada Colau, que feia d’hostessa ensenyant la casa dels amos de casa meva», rememora el Manel. La seva finca, venuda quatre cops, havia passat per mans de jugadors del Barça, hotelers o familiars de polítics franquistes. El recorregut del Bassibus mostrava altres situacions de mòbing, com els efectes del pla Caufec, a la serra de Collserola, al nord de la ciutat, i el cas del Pere, que amb 60 anys vivia en una masia i li feien la vida impossible perquè se n’anés. També van mostrar l’altra cara de la moneda, amb camps de golf o el recinte del Fòrum de les Cultures.
La Simona va estirar del fil de les intervencions teatrals per denunciar l’especulació. El 2007 presentava l’espectacle Realidades avanzadas, escrit amb el Marc Sempere, en què incorporava vídeos gravats amb càmera oculta per denunciar males pràctiques. El 2003 l’Ajuntament havia anunciat la creació d’oficines antimobbing per denunciar l’assetjament immobiliari. Quan dues persones s’apropen a demanar pel cas d’una àvia amb contracte indefinit el pis de la qual hauria estat comprat, amb tot el bloc, per una immobiliària, una treballadora de l’oficina respon que «a vegades hi ha coses que més val perdre, perquè si li fan la vida impossible, comencen a fer obres, i llavors agafa una pneumònia, què?». I ho argumenta de forma clara: «En teoria no la poden fer fora, no l’han de fer fora, però ara anem a la vida normal», diu, per diferenciar el que marca la llei del que passa en realitat.
28 de novembre del 2006 Miloon Kothari, relator especial de l’ONU sobre l’Habitatge Adequat, es troba amb V de Vivienda. Per a la visita, l’Observatori DESC, que acollia el relator, va col·laborar també amb el Taller VIU. «Va fer declaracions bastant contundents sobre el que havia vist a Barcelona», recorda el Miguel. «Va fer un informe demolidor», afegeix el Manel. Les conclusions de Kothari assenyalaven que l’especulació generalitzada dificultava l’accés al dret a un habitatge adequat i que la situació podia empitjorar.
«Amb el Taller vam generar un discurs que posava sobre la taula que, d’una banda, hi havia responsabilitats polítiques clares, que el que estaven fent les institucions eren en si mateix formes de violència i generaven el caldo de cultiu per a la violència urbanística i el mòbing, i d’altra banda, que hi havia un problema estructural clar de relació entre les institucions públiques i l’interès privat, que generava un espai d’impunitat», considera el Miguel. «I després, també, que en el cas del centre la violència urbanística i l’especulació són inseparables del projecte de monocultiu turístic que comença a finals dels noranta».
En la mateixa línia, el Manel remarca que ell no denunciava només l’assetjament immobiliari: «Denunciava que els taxadors s’estaven inventant els preus dels pisos, perquè havien taxat casa meva sense que la veiés ningú; denunciava que s’estaven posant falsedats en documents públics, com quan van dir que casa meva estava lliure d’arrendataris; denunciava que s’estava pagant en negre, més del que es declarava; denunciava que el registre de la propietat posava falsedats sabent-ho…».
Tot allò que denunciava el Manel va quedar sense respostes. La manca de resultats en l’àmbit de l’atenció i denúncia de més casos va portar a la llarga al final del Taller VIU, tot i que els seus integrants valoren positivament les eines creades. «Al final, la gent que estem al Taller anem tenint altres prioritats», apunta el Miguel. «Per exemple, en el cas de l’Ada, en aquell moment ja estava començant amb la PAH, i en el meu, decideixo centrar-me molt més en el Masala…» El Taller es dissol, però l’experiència alimentarà les lluites que el seguiran.
Desnonat
Mentre creix la lluita contra l’especulació, l’assetjament immobiliari i la violència urbanística, el Manel segueix aferrat a una lluita molt concreta: quedar-se a casa seva. A mesura que han anat passant els anys, alguns dels seus veïns, els que han pogut, han anat marxant. A ell li havien reconegut el dret a comprar el seu pis, però després d’un recurs, finalment els jutjats l’hi deneguen. Aconsegueix portar els propietaris als tribunals per assetjament immobiliari, però no hi ha condemna.
També es converteix en la persona de referència per als qui es trobaven en una situació com la seva. «A la gent li deien “parla amb el Manel”, i venien i hi havia qui es posava a plorar, perquè era el primer cop que algú li escoltava tot el relat, perquè a l’Ajuntament o a la Generalitat, als dos mots ja els donaven una puntada de peu el cul, així que només el fet de poder expressar què li estava passant ja era important», recorda. Ell va emmalaltir, explica. «Quan tu veus que et fan fora de casa… Tots teníem els mateixos símptomes, el mòbing immobiliari era una malaltia, ens generava insomni, ansietat, pensaments de suïcidi, d’atemptar contra qui fos…».
El desgast de la lluita, de les càmeres –«em vaig convertir en una mena d’star mediàtica de la lluita», afirma– i també l’econòmic li van passar factura. Calcula que va perdre entre 15 i 20 mil euros lluitant per conservar casa seva. Després de molta guerra, va aconseguir que la secretària d’Habitatge de la Generalitat d’aquell moment, Carme Trilla, es comprometés a reallotjar tots els seus veïns. El 2007 el Manel rep la primera ordre de desnonament, que aconsegueixen ajornar judicialment. L’1 de desembre del 2008 arriba la data i un grup de persones es concentren davant casa seva a fi d’impedir el desnonament mentre a ell l’acompanya una psicòloga, i se’n surten.
«Un dia, la Itziar González em pregunta si el que vull és un pis i li dic: “És clar! Que he d’acabar al carrer, o què?”», recorda el Manel. Era un pis més petit que el seu i passava de pagar 85 euros de lloguer a 320, però va acceptar, perquè ja no trobava alternativa per romandre a casa. Abans que pogués fer el trasllat, el 17 de desembre, li van canviar el pany en un moment que va sortir de casa i un camió de mudances es va encarregar de traslladar les seves coses.