24 de setembre del 2017 L’Ernest m’explica que el grup KOP va publicar per primer cop la seva cançó Desalojos son disturbios en un documental que havien fet amb l’Assemblea d’Okupes de Terrassa. El 1998 surt en el primer àlbum del grup de punk hardcore vinculat a la Kasa de la Muntanya. Aquella és una cançó de referència per a l’okupació. M’ho explica a les festes del carrer dels Pescadors, a la Barceloneta, perquè li dic que estic acabant aquest llibre, del qual havíem parlat el 2013. De l’okupació més clàssica a la festa veïnal més tradicional, l’Ernest no en perd el fil. Qui actua al carrer no és pas KOP, sinó la Maria Arnal, que captiva el públic cantant un poema de Joan Brossa en què repeteix que «la gent no s’adona del poder que té».
Per allà també hi ha la Gala, en família amb la gent del carrer, però ara és la regidora del districte. El 24 de maig del 2015 es va presentar a les eleccions municipals amb una llista encapçalada per l’Ada i amb altres companys de lluita, així com militants de partits de l’esquerra alternativa a qui sovint havien criticat. A la Gala, regidora, la conviden a fer el pregó del carrer dels Pescadors per celebrar que aquest any ha tornat la Festa Major, que s’havia donat per acabada el 2014, en una Barceloneta que va perdent el seu caràcter i els seus veïns davant la massificació turística.
Mentrestant, les veïnes recullen signatures per reclamar a l’Ajuntament –on hi ha l’Ada i la Gala– que canviï el nom del passeig de Joan de Borbó pel de l’Emília Llorca. Recollir signatures, per cert, era quelcom que elles, les que eren okupes al passeig de Joan de Borbó, van aprendre que podia ser útil amb les veïnes del carrer dels Pescadors. Anys després van acabar reunint-ne un milió i mig per portar una ILP al Congrés, i, sobretot, com havien après, per crear comunitat.
Si la història fos lineal, aquesta escena podria semblar un final de recorregut, el fet de tancar el cercle al carrer dels Pescadors havent arribat a la institució. A més, donaria la raó al Manel, que diu que a l’Ateneu del Xino comentaven que els d’V de Vivienda acabarien sent els nous polítics. Però en les lluites que s’entrecreuen de les persones que aspiren a una ciutat que sigui habitable i habitada, descobrim una història que de lineal no en té res: és més aviat una teranyina.
Quant a la institució, dos llocs estretament relacionats mostren les seves possibilitats i les seves limitacions. On hi havia l’Espai Social Magdalenes, ara hi ha un hotel, aquell que els seus ocupants volien evitar que es construís; teòricament ho havien aconseguit, però s’acaba inaugurant quan entre qui governa la ciutat hi ha gent que hi va viure. Abans, havien viscut a Miles de Viviendas; el solar de la Barceloneta segueix buit, tot i que finalment ha sortit a concurs públic perquè s’hi aixequi una cooperativa d’habitatges –en un passeig ja completament dominat pels negocis turístics.
El Govern encapçalat per l’Ada planteja diverses mesures dissenyades per aturar els desnonaments, però no en té prou. La Gala sovint ha de demanar, a través de les xarxes socials, que la gent els ajudi a parar un desnonament posant el seu cos a la porta, perquè no han aconseguit solucions. Qui mai no falla a l’hora de posar el cos davant els desnonaments al Raval és la gent del Lokal, on l’Iñaki li diu a la regidora, amb qui té molt bona relació, que segueix convençut que no anirà a votar, ni tan sols a ella.
El Lokal segueix venent discos i samarretes punk, i quan ha arribat una nova onada especulativa al centre de la ciutat, que torna a fer fora veïns i veïnes amb formes semblants a les que va patir el Manel, resulta un espai central en la defensa del dret a l’habitatge al Raval. Compten amb el suport inestimable d’una generació més jove, la Residència d’Estudiants Autogestionada (REA), un centre social okupat, escrit així, amb k.
També amb k es va ocupar el Banc Expropiat al barri de Gràcia. A l’hora que proliferaven a la ciutat altres ocupacions que buscaven la incidència mediàtica i aprofitar la legitimitat social del 15-M, durant el recorregut de la manifestació en què es va entrar a l’antiga sucursal bancària ni tan sols es deixava fer fotos. Encara que això pugui semblar tancat i identitari, va ser l’espai que va acollir l’Oficina d’Habitatge de Gràcia per lluitar contra l’espoli turístic del barri.
D’altra banda, el Bloc La Bordeta, ocupat per la PAH uns anys després d’haver estat ocupat com a Habitatge 18-N, es va acabar desvinculant de la Plataforma per vincular-se a altres espais organitzats del barri de Sants. Avui estan més a prop de Can Vies que de la PAH, però segueixen fidels a la lluita perquè cap família no es quedi al carrer.
Dels sis fundadors de la PAH, la meitat ocupen càrrecs públics o en un partit, però altres, com la Lucía Delgado, continuen a la Plataforma. I no només això, sinó que la Lucía es col·loca en primera fila quan cal arromangar-se per posar en marxa una iniciativa nova: un Sindicat de Llogaters. Al cap i a la fi, abans que es preocupessin per les hipoteques, ja els amoïnava la dificultat i la inseguretat a l’hora d’accedir a un habitatge de lloguer, i en això no s’ha fet més que retrocedir. En paral·lel, com a PAH també ocupen edificis en què viuen famílies que l’especulació està foragitant; el mateix que feia la Promoció d’Habitatge Realment Públic.
La gent de la Rimaia, després de la vida nòmada forçada per tants desallotjaments, s’acaba entregant a posar en marxa un ateneu cooperatiu al Poble Sec, en un local de lloguer: La Base. Des d’allà impulsen un Sindicat de Barri. Si uns anys abans preguntaven «Quina és la teva vaga?», ara propugnen que un altre sindicat és possible. Es tracta d’una xarxa de suport mutu, centrada al barri, que també atura desnonaments i denuncia l’especulació i la gentrificació. Com ells, per tot Barcelona van sorgint grups d’habitatge o assemblees dedicades al tema a nivell de barri.
Hem vist que amb freqüència, quan les coses s’escapen de les mans, la resposta és tornar a allò local i construir iniciatives ben arrelades. També hem estat testimonis que sempre arriben espais de trobada. L’Acampada del 0,7 %, l’altermundisme, el 15‑M… Hi ha ocasions per compartir lluites entre gent molt diversa. «Miles de prácticas piratas barren metropolis oceánicas», deia la façana de Miles de Viviendas. Barcelona és una ciutat que és posada en venda molt sovint. Per sort, però, davant les violències immobiliàries, urbanístiques, econòmiques o d’habitatge, sempre hi ha gent disposada a treure la resistència als carrers. Molts cops el poder pot, i esclafa. El poder no suporta gaire «que exista una diferencia cuya sola presencia desvela como hipócrita y falsa toda su actuación», com plantejava l’Oficina 2004. Però aquesta resistència sempre es torna a aixecar, i ho fa amb un bagatge cada cop més ple d’experiències i aprenentatges. Sempre tornen, com deien aquells, a posar la punta afilada a la fletxa i llançar-la amb totes les forces al cor de la ciutat.